LA GALERIA
Massa records
Ja fa massa temps que descobreixo (és un dir) als diaris, a la ràdio i a la televisió uns fets que es poden dir històrics, però que he viscut. És una impressió estranya, perquè abans les efemèrides i aniversaris em semblaven simbòliques i dissecades; com que no havia conegut l’època ni els fets evocats, estava com obligat a creure allò que els especialistes en records històrics explicaven, i la meva tendència era vulgaritzar o minimitzar una sèrie de detalls que no podia verificar. Però ara les coses són més segures, més clares. I ho noto en els aniversaris de fets viscuts: ja fa cinquanta anys del Maig del 68, de l’UCE a Prada de Conflent, de la Primavera de Praga, de la mort de l’abat Escarré… per exemple. Ara, d’aquests aniversaris me’n poden explicar històries, però no pas història –no sé si m’explico–. He vist les cares i recordo les ganyotes, els gestos, la veu. A l’inrevés d’altres històries com la del cavall de Troia, una invenció tardana de Virgili, que per a nosaltres estudiants era com un dogma. A Cosme de Mèdici, el pare de la pàtria florentina, me’l pintaven distingit, alt, corpulent i senyorívol, però més tard vaig saber que era geperut, tenia els ulls embotornats, el nas abonyegat i el morro caigut. A Stalingrad l’exèrcit rus, tot i no volent-ho, defensava la llibertat que hi ha ara a Europa i, en canvi, la División Azul defensava exactament el contrari, però no ho venien pas així. En aquells estudis puritans i pitagòrics ens feien odiar el pecat quan, en realitat, odiàvem (envejàvem?) el pecador i la llibertat de pecar que es prenia. Deia dels aniversaris de cinquanta anys, però allò fotut és que encara puc tirar més enrere, per coetani: els seixanta anys de la mort de Pius XII, de Tyrone Power, l’aparició dels Chupa Chups o més enllà: els setanta de la Proclamació Universal dels Drets Humans, la mort de Pompeu Fabra o la invenció del transistor… també només com a exemples. L’edat fa que, en els aniversaris de fets viscuts, ja ningú no em pugui enganyar i (ho diré clar) ara em decanto per tot allò que sigui el contrari del que deien els meus llibres d’estudiant, o potser ni tan sols això: només crec el que recordo d’haver-ho vist, sigui la miopia oliosa de John Lennon o el discutible entusiasme de J.P. Sartre a la Universitat de Nanterre ara fa cinquanta anys. I és que, ben mirat, de les coses més segures, la més segura és dubtar.