L’amiga

Els temps evolucionen i es tornen més refinats. Abans es deia puta o meuca, i es progressà introduint concubina, favorita, amistançada o amant, amb totes les variants de gènere que calgui. I, faltaria més, tothom triava noms i formes segons els propis desitjos i pràctiques. Però ara s’usa la forma amics íntims. I, si es parla de Corinna Zu Sayn-Wittgenstein, simplement amiga.

Des del propi convenciment republicà, m’importa ben poc si els borbons s’ho fan amb princeses o plebees, amb dones, homes o la mascota de la família. Fins trobo divertit que trotin de llit en llit per esbargir-se dels maldecaps del pes de la corona. La sang blava deu crear caràcter i inocula a l’ADN el dret de cuixa històric. Entre llençols, es conserva l’encanteri de pensar que s’és alguna cosa.

Però no tot són pecats de sexe –si és que aquests són pecats–, i la professionalitat borbònica demana prudència, silencis, honorabilitat i joc net. Després, quan l’amiga deixa de ser amiga, la llengua es desferma i les converses de llit esdevenen qüestions d’estat. Aleshores se sap tot, o quasi tot, i descobreixes que el rei anava nu, entre negocis ocults i aprofitament del càrrec.

Què es pot esperar d’una monarquia avalada per un dictador i sustentada per uns valors que se suposen (si som benèvols): una monarquia que no passa la prova del cotó fluix, quan només ha demostrat que forma una camada de vividors al servei dels propis interessos.

Aquest estat feble té poques sortides per tancar la Transició democràtica, i la primera assignatura a aprovar és la d’un referèndum sobre república o monarquia. Per sort, a Catalunya ja hem passat aquesta pantalla.