Pels cables

Passejant per Calella de Palafrugell, una botiga a peu de carrer em crida. Veig complements, cistells de vímet, polseres de turmell amb turqueses i picarols diminuts. Al penja-robes, només enfoco una samarreta blanca amb estrelles platejades. Un dia em van dir que jo era una porta i que darrere meu hi havia una habitació molt més gran, una cambra que no es corresponia amb la mida d’aquesta porta que era jo. Començo a pensar que dins d’aquesta estança hi ha molts cables connectats amb d’altres estances d’altres persones. Poques. Especials. Úniques. Al vespre, a casa, descobreixo que a vuit-cents quilòmetres de mi, mentre jo badava a la botiga, tu cantaves amb la mateixa samarreta blanca d’estrelles platejades. Feia vint anys que no recordava un somni. El primer de juliol em vaig llevar amb una escena nítida a la retina: dues persones-planeta sortien de dos núvols espessos i blanquíssims. Només se’ls veia el tors i el cap. Eren un home i una dona flotant en un espai celeste. Sense moure’s de lloc. Potser recolzaven els peus descalços en algun cable (blau) elèctric. “Què hi fas, aquí?”, “Ni idea, i tu?”, “Doncs ja ho veus.” Ella allargava el braç i li tocava el deltoides. Ell reia. “Caram, no?”, “Sí mira, aquí dalt hi ha un gimnàs i per fi tinc temps.” L’equilibri és impossible. Pels cables transitaven estrelles platejades, també. I paraules. Mots accelerats de dues o més síl·labes que fluïen per una ruta invisible cap a les boques d’aquells dos planetes humans, que seguien xerrant mentre arribava la nit, cada vegada més blava. Ells reien mig submergits en els seus núvols. Fins que un llampec groc els va emmudir. I els va enrampar.