Silenci de les campanes

El tema no és nou i cíclicament apareix en el debat ciutadà. És una derivació del no al meu patí, quan es prioritza la visió personal sobre la col·lectiva i es vol modificar fins l’entorn a la recerca de la pròpia pau absoluta. Contra la història, contra la cultura, contra les mateixes arrels.

El cas es repeteix. Un veí del barri de Dalt la Vila, a Badalona, intueix que les campanes de l’església pertorben el seu son. En parla aquí i allà –el barri té uns 5.000 habitants– i aconsegueix una trentena de signatures per demanar el silenci nocturn de les campanes. El rector de la parròquia pensa que, potser, amb l’electrificació de les campanes ara fan més soroll i decideix, de comú acord amb ell mateix, segrestar el toc horari de les deu de la nit a les set del matí. No té en compte les migdiades. Des d’aquest juny la nit queda lliure del dringar de les campanes.

L’Església de Santa Maria és la degana de la ciutat. La parròquia es remunta al 1112 –fa poc celebrà els nou segles d’existència– i l’actual fàbrica és de la segona meitat del segle XVIII, amb un campanar que durant temps i temps ha referenciat pescadors i pagesos de la contrada. Un munt de generacions s’han regit pel toc de les campanes, malgrat foren silenciades el 19 de juliol del 1936, amb un dels grans actes vandàlics que suportà la ciutat. El campanar fou enderrocat per decisió municipal el mes de febrer posterior, i fou la voluntat popular la que n’impulsà la reconstrucció i l’any 1958 es recuperà definitivament amb el bateig de les noves campanes. Des d’aleshores, a més dels actes litúrgics, anuncien el pas de les hores.

Presumeixo que el veí a qui les campanes trenquen el son va anar a viure a Dalt la Vila quan les campanes ja tocaven i ves a saber quants de la trentena de signants entraren a la vegada en contacte amb el barri i la música que emana del campanar. Talment, no els molesta la circulació rodada, el rerefons televisiu, els crits dels veïns... però s’escandalitzen pel toc de les hores.

És trist que el dringar de les campanes es converteixi en tema de debat veïnal. No com a fet religiós, sinó com a aportació cultural a un país que ha crescut a l’entorn de vells campanars, amb determinats sons (sorolls?) adherits al propi paisatge. I quan un campanar és silenciat perd gran part de l’atractiu, a la vegada que empobreix l’entorn. Al cap i la fi, l’únic silenci contrastat és el dels cementiris.

Farem callar el cant de l’ocell o el remor del riu? Però, per qui toquen les campanes? Potser toquen per a tu; per no perdre cap signe d’identitat, ja prou malmesos.