La mediocritat

Vivim uns temps de devastació cultural, intel·lectual i política. Hi ha en el nostre món una invasió de mediocritat inconscient exercida amb prepotència. Des de la superioritat dels que es creuen cridats a grans destins rebem cada dia propostes inconsistents, proclames sense arguments, diatribes ferotgement gratuïtes. L’expressió més palpable de mediocritat la podem trobar en l’exercici anònim de la impunitat superficial i frívola des de les xarxes socials; la utilitat indiscutible de l’eina és pervertida per utilitzacions abusives i sense sentit que campen al seu aire i escampen cugula com si res. És molt probable que cap de nosaltres no escapi a la mediocritat i que, en el conjunt indestriable de la mitjania, l’excel·lència estigui reservada a poques ments privilegiades que tenen capacitat d’anàlisi, de reflexió, de síntesi i d’explicació i que hi afegeixen una delicada i sensible intel·ligència emocional, quasi poètica.

Els mediocres conscients superen la seva pròpia mediocritat amb constància, amb insistència, amb esforç i dedicació. Hi ha en canvi la mediocritat exercida des de la inconsciència, des de la supèrbia i l’orgull. Els que creient-se molt savis pontifiquen, desqualifiquen, menystenen o gratuïtament insulten són els que de fet es mouen per una mediocritat pantanosa i enfangada sense cap capacitat d’autocrítica. Saber prendre distància, ampliar el focus i l’angle de visió, sense perdre la noció de la proximitat, de la realitat quotidiana, buscar la realitat tangible, els problemes concrets i encarar-los amb fermesa i claredat és l’antídot contra les realitats virtuals que es volen imposar. Parlo de tot i de res, de tothom i de ningú. Són reflexions d’un diumenge a la tarda que em porten a afirmar una obvietat que perdem de vista: hi ha vida més enllà de Twitter.