Moments fràgils (2)

Soc a la Terminal 1. Espero l’aterratge d’un vol d’Osaka. Fa poc, a través de Twitter, vaig rebre un missatge directe de la Miszue, una noia japonesa amb qui ens vam conèixer a Berlín ara fa 28 anys en un curs trimestral d’alemany. Al missatge em deia que, camí cap a Londres, faria una escala de 4 hores a l’aeroport de Barcelona, i que estaria bé retrobar-nos després de tant de temps de no saber res l’un de l’altre. El criteri d’agrupar els alumnes segons les inicials del cognom va fer que ella i jo seguéssim junts a classe. En aquella època la Miszue feia dos anys que vivia a Brno, on estudiava violoncel. Tenia un front ample, el cabell negríssim i la mirada sempre suspesa en un deliciós aire somnolent. Agafava els apunts amb una lletra que ratllava el preciosisme. Era molt intel·ligent i discreta. Un dia, per exigències de l’exercici, li vaig haver de preguntar en públic: “El teu cor està ple o buit?”. Les seves amiguetes de la Casa del Japó van riure per sota el nas. I ella, després d’enrojolar-se, va dir: “Ara... està ple.” Una fotografia Polaroid. I cartes, moltes cartes.

Fan respecte, els retrobaments. No només perquè et trobaràs amb un desconegut, sinó perquè et trobaràs amb tu mateix: amb totes les teves conquestes i derrotes, que solen ser la mateixa cosa. El moment de L’odissea d’Homer que més em commou és quan Ulisses, després de 20 anys d’absència, retorna a la seva pàtria disfressat de captaire. I només el seu gos, Argos, el reconeix. Però el gos, tan savi, sap que davant dels enemics no pot manifestar cap reconeixement, perquè delataria el seu amo. Argos vessa una llàgrima d’emoció, cap endins. I dissimula que l’ha reconegut. I el deixa passar com si Ulisses o Miszue no fossin la força cardinal que són.