El senyor Llarena

Una colla de ximples, són! S’han cregut que poden fer el que vulguin, com si fossin els amos del món. Alemanys, tu. Caps quadrats. Tres jutges de províncies –com si diguéssim, de pagès– fotent-se de tot un Tribunal Suprem espanyol. De Schleswig-Holstein, com si nosaltres fóssim negres de l’Àfrica, tu. Jo, dels belgues m’ho podia creure tot, però dels alemanys n’esperava un altre tracte. Si en té de raó, el senyor Llarena, quan es queixa del mal tràngol que li han fet passar. No havíem quedat que tot anava combinat i coordinat? I doncs? Si ell envia una euroordre els tribunals europeus l’han d’atendre. Que què han de fer? Han d’empaquetar el fugitiu Puigdemont i posar-lo a la frontera espanyola. Bé que el varen pescar quan s’escapava cap a Brussel·les. La policia va fer la seva feina. Per què els jutges han fallat? Com poden creure que són ells els que decideixen què i com han de treballar els espanyols? Vergonya! Tanta feina de tanta gent perduda per culpa de tres ximples que es pensen que Schleswig-Holstein és el melic del món.

Mireu si va costar coordinar totes les branques de l’Estat, començant pel rei predicant des de la trona televisiva fins al darrer número de la Guàrdia Civil engabiat al port de Barcelona. Des dels senadors del 155 fins als filòlegs capaços de trobar nous significats a la paraula violència. Des de les cúpules dels partits fins a les tertúlies radiofòniques de més audiència. Del darrer soldat de l’exèrcit de terra a les capçaleres dels diaris comprats a cop de subvenció.

Ell mateix, el pobre senyor Llarena, tantes hores trenant els fils narratius d’uns fets repugnants per acabar bastint el cistell processal que li exigien els del “a por ellos”, civils, militars o paisans. S’havia d’inventar informes, imaginar declaracions, suposar trames, oblidar detalls, capgirar imatges... Una feinada! I, ves per on, tres torracollons amb ínfules ho esguerren tot per fer-se el tifa. Val la pena ser europeus? No en fem prou de ser espanyols? Ens podríem estalviar Schengen, i els rescats bancaris, i els controls del pressupost i moltes altres punyetes que entorpeixen la nostra sobirania –per cert, única i indivisible–. El senyor Llarena, davant la infame resposta europea, ha dit que passava d’Europa i de les seves euroordres. Ho retira tot. Ja vindran a bord, ha dit, pensant que algun dia, ves a saber, potser atrapa els fugitius intentant visitar la família. O potser canvien per a bé les coses a Europa i arriba un Gestapo que fa la feina ben feta, com la van fer, anys ha, amb en Companys. El món fa moltes voltes. I ell té raó. Ell i els que pensen com ell. Són patriotes. Ho sacrifiquen tot per la unitat de la pàtria. I pels que la vetllen. I pels que cobren per mantenir-la. I pels que en treuen rendiment. I pels que defensen els que cobren els rendiments. Gent com cal.

Ara per ara, anirà contra els rebels que té a la presó. Pagaran de moment la mala bava que li rosega les entranyes. Ell és la llei, la justícia –justícia patriòtica, és clar–. Ell és espanyol com déu mana. Se sent, naturalment, salvador de la pàtria. I espera que li ho paguin algun dia, com hi ha món. Però no ho diu.