Tribuna
Entre la impaciència i el cansament
O entre el desig i la nàusea, es diria per posar més sang a la cosa. Gide deia que tot està dit, però com que tot està oblidat tot es pot tornar a dir. El qui recorre tertúlies polítiques, articles d’opinió i fins i tot les notícies mateixes bascula, més cap a una banda o cap a l’altra depèn de qui, entre els paràmetres del títol. No es tracta de ser original –vàcua pretensió en tots els terrenys–, sinó d’aportar una mica de llum.
Allò que no s’ha dit ha estat perquè no es vol anar a la presó. El mateix sobre allò que no s’ha fet. Torrent i Torra estiren el verb i la mà fins a la línia on si van un pam més enllà seguiran el destí de Forcadell i Puigdemont. El límit és no fer res que els imputin penalment, i aquesta és la victòria dels espanyols. Si tots, fins i tot els espectadors/pacients, en són conscients, la situació sobrepassa el conflicte i pren aires de broma pesada.
Pesada, sí, però de broma poca. Que la majoria de les mecàniques del país continuïn funcionant amb normalitat havent-hi preses i presos polítics és una aberració social, com a mínim tant com és una monstruositat política el fet d’haver-n’hi, i no exagero els termes. Els podria augmentar, fins i tot. Que la societat catalana estigui permetent una agressió criminal als seus representants lliurement escollits es pot explicar per diverses raons, depèn l’aspecte que es vulgui remarcar: el moral, l’administratiu, l’ètnic, l’històric. En tots, la comunitat que aspira a la identitat pròpia queda molt malparada. Que raons jurídiques d’ordre pràctic aturin el que s’hauria de fer, no només és escandalós: és propi d’imbècils. Una comunitat que abandona la voluntat col·lectiva per por de les conseqüències no es mereix res. Es vol construir un Estat nou per donar sortida al projecte popular, i s’és incapaç de deixar els presos un cop es té la clau de la gàbia? Això sí que és una humiliació, i se la infligeix la causa catalana mateixa. Com podem exigir respecte si no ens en tenim nosaltres mateixos?
Tot els presos polítics ho són de manera igualment bàrbara sota el paradigma de la política, i encara més sota el personal. El sofriment del qui ha estat injustament –i il·legalment– empresonat és el mateix al marge del càrrec que ocupava. Però hi ha un cas particularment indecent des de l’òptica moral, i insultant des de la política: el de la presidenta del Parlament, engarjolada per haver fet allò que és intrínsecament propi de la seva feina, i lligat directament a la voluntat ciutadana: donar curs a un debat i una votació. Per a què serveix un parlament, si no? Per ballar claqué? Aquest sol fet, en una comunitat nacional civilitzada, hauria de fer caure no només el govern, sinó també el sistema. Però potser fer caure el sistema no és una mesura tan dràstica, almenys si només en cau una part. Alguns analistes assenyalen que el govern de Madrid –i aquí s’hi inclou la banca, les grans multinacionals i això que amb certa alegria metonímica en diuen l’Íbex 35– se sent en fals i molt incòmode davant l’efecte a Europa dels disbarats i els ridículs internacionals del jutge Llarena i la seva banda d’esbirros, que superen els nyaps dels millors Mortadel·lo i Filemó (o els pitjors). La primera operació de cirurgia estètica –amb força èxit a les Espanyes, i no tant a Catalunya– ha estat substituir Rajoy per Pedro Sánchez, però ja es veu que no n’hi ha prou. Amb tot el dossier arrossegat, deixar caure la monarquia –no caldria empènyer-la gaire, de fet se li van posant crosses perquè no s’ensorri sola– per distreure l’atenció forana, donar una imatge més moderna i menys immobilista d’Espanya, i maquillar i fer més digerible la repressió a Catalunya.
El conflicte s’ha acabat, diuen els espanyols. Sorprèn com gent major d’edat raonen com pàrvuls. El conflicte basc s’ha acabat quan ha desaparegut ETA? En ple deliri egòtic s’omplen la boca cada cop que l’obren de la necessitat de governar per a tots els catalans. Cap preguntar a l’Arrimadas, a l’Albiol i a l’Iceta: i vostè ho faria? Perquè no veig cap d’aquestes tres persones capacitades per governar “per a tots” els catalans. Què en pensen fer dels dos milions llargs d’independentistes? Comprar-los un gelat i enviar-los a fer un volt? No tenen sentit del ridícul? El que és pitjor: no tenen noció de la realitat? S’ho creuen de debò, això que diuen? Un punt interessant per aprofundir-hi en millor ocasió.
En l’últim article vaig dir que la glossa dels fets depassa la capacitat adjectivadora d’aquest cronista. Era un eufemisme pietós; pensava més en la disponibilitat penal.