La repetició contracultural

La pràctica de la repetició és contracultural. Està mal vist repetir el mateix. Cansa, fatiga només de pensar-ho. Fugim de la repetició; ens excita la novetat, allò diferent, el que trenca la monotonia. També és contracultural recórrer el mateix territori des de diferents angles. Fins i tot diria que és una opció força extravagant i rara en el nostre present. Sembla que s’imposi com a norma comuna veure moltes coses i com més diferents millor. La repetició fatiga, cansa i, per evitar aquesta fatiga, sembla que cal oferir al consumidor tota mena de novetats paisatgístiques i culturals.

La persecució de la novetat com a estil de vida suscita molts interrogants. Si vaig d’un lloc a l’altre, ¿Estic realment en algun lloc? ¿Veig alguna cosa? ¿Viatjo de veres o senzillament desplaço el cos d’un lloc a l’altre per consumir tòpics suats i coneguts? La repetició es considera una pèrdua de temps, perquè se suposa que si quelcom ja s’ha vist una vegada, ja s’ha vist totes, però l’experiència indica tot el contrari. Veure-ho una vegada és com no haver-ho vist mai. És un obrir i tancar d’ulls, un instant.

Aquesta categoria és especialment rellevant en la filosofia de Søren Kierkegaard. La repetició, tal com la concep el pensador danès, és un acte de renovació, és tornar a començar; consisteix a prendre’s cada hora, cada dia, cada moment, cada setmana com a quelcom únic i nou, com una única possibilitat, com si la vida comencés de nou cada dia. I és que, de fet, tot recomença cada dia. Cada dia és nou, però, a la vegada, és un dia més i, com a tal, té vint-i-quatre hores com tots els dies, però viure’l com a nou és estar disposat a sorprendre’s per tot allò que està disposat a regalar-me el dia que comença.

La repetició permet veure el que és vell com a nou, allò singular i distint que flueix a cada moment, però per adonar-se’n, d’això, cal estar present en el temps, practicar l’atenció plena, ser receptiu al que hi ha i no viure de la imatge del passat i no sucumbir a la preocupació del futur. En l’acte per mitjà del qual transformem la mirada que projectàvem sobre les coses, prenem consciència també que podem transformar aquella mirada i, consegüentment, que tenim el poder interior de veure les coses tal com les volem veure. A voltes, la repetició es qualifica d’obsessiva i d’absurda. I, no obstant això, és l’únic mode de gaudir intensament d’un paisatge, de comprendre’l a fons, de fer-se u amb ell, d’assaborir-lo amb tots els sentits, interiors i exteriors. És l’únic mètode per pouar en les seves entranyes, per transgredir la superfície i esparracar el vel que hi posa la mirada banal.

La por a la repetició condueix a cercar desesperadament nous vincles, noves relacions, nous amics, una nova parella; però quan aquest nou vincle comença a ser vell, torna de nou la por i es produeix una nova fugida. La clau no rau a volar d’una flor a l’altra; sinó de viure la mateixa relació cada dia com a nova i com una possibilitat única; la clau consisteix a contemplar l’amic no com un vell conegut, sinó com un enigma per desxifrar.

Aquest moviment migratori, tan habitual en la nostra vida, que va a la caça de la darrera novetat, aquest afany per allò nou és, al meu entendre, una forma de papalloneig sensual i mental que no permet apropiar-se espiritualment de cap realitat. Ens priva de fruir de res i de conèixer i estimar quelcom amb profunditat. A la fi, el que queda és una no vida, perquè solament viu qui estima, qui coneix, qui pateix i qui frueix a fons.

Solament fa forat allò que es repeteix una i altra vegada. La gota malaia acaba perforant la roca i el salt d’aigua erosiona la pedra de riu i li dona una forma singular. La repetició, lluny d’empobrir-nos, ens fa créixer en profunditat.