els fils d'ariadna
El nou populisme
«Lo malo de algunas heterodoxias es que se parecen demasiado a las ortodoxias», observa Borges amb la seva sagacitat característica. I té raó. D'una banda hi ha el conegut fervor del militant professional d'un partit polític, que amb un dogmatisme atroç et parla de la seva formació política com si t'estigués parlant d'un text sagrat, capaç d'oferir una resposta irrebatible a cada pregunta puntual sorgida de la mundana dialèctica de la història. I de l'altra banda, potser germà siamès, hi ha un perfil emergent i molt i molt perillós: el del ciutadà que abraça el nou populisme, i que, presentant-se com una figura plana amarada de senzillesa, escup contra tot allò que sigui sinònim de política institucional. Aquest tipus de ciutadà creixent juga a barrejar conceptes. I per presentar-se com a posseït per una puresa immaculada critica «els professionals de la política», qualificant-los visceralment de «corruptes» i de «només mirar pel seu interès particular». Sense cap horitzó democràtic, aquest perfil de ciutadà desemboca en el populisme de base autoritària.
Sovint hem parlat del fenomen de la desafecció de la política. I només ho hem fet en un sol sentit: de la ciutadania envers els polítics. En un moment d'explosió de crisis múltiples, també és convenient analitzar la desafecció des d'un altre punt: d'una part de la ciutadania envers una altra part de la mateixa ciutadania. I potser cal fer-ho sense donar per sensata aquella onerosa superstició que atorga a la ciutadania, al poble, totes les virtuts hagudes i per haver, com si el ciutadà abstracte fos una mena de paradigma real de la integritat. En aquest tramat joc de confusions es genera un gran deliri: hi ha moltes persones que entenen que només pot ser honest aquell qui no tingui cap càrrec polític. Amb aquest esquematisme, a poc a poc, aconsegueixen un objectiu de gran calat: escorar el futur de la política, situant-lo ben lluny de l'àmbit actual de la política institucionalitzada. D'aquesta manera la regeneració de la política quedarà apartada de la política institucional. És a dir, quedarà a les mans dels populistes.
Molt de compte amb l'auge d'aquest populisme invisible però implacable. Que fa que, davant d'un esclat com els de Vic o Salt, situem «els polítics» en el centre de la diana, com si no hi hagués una ciutadania que també tingués responsabilitats en aquest estat de coses. Un populisme que fa que molta gent aplaudeixi els inacceptables tons, acusacions i ofenses que inflamables caps de bombers han manifestat en contra de les autoritats polítiques pel sol fet de ser això: classe política.