L’esport com a norma

En un dels actes del Centre Excursionista de Catalunya a finals del segle XIX, Pompeu Fabra sentencia que “tothom, i especialment els qui estem sotmesos a les disciplines intel·lectuals, hauríem de practicar un esport o un altre”. Una altra manera d’expressar la coneguda citació provinent de la sàtira del poeta romà Juvenal (segle I), que expressa l’aspiració d’un esperit equilibrat en un cos equilibrat: mens sana in corpore sano. Per combatre el sedentarisme, Fabra practica regularment la natació, el tennis i l’excursionisme. Amb l’excursionisme, Fabra combina l’exercici físic i el gaudi del paisatge amb el treball de camp lingüístic, un hàbit que també havien practicat, entre altres, mossèn Alcover, Francesc de B. Moll o el mateix Joan Coromines, i gràcies al qual la ciència lingüística ha avançat notòriament.

Com declarava fa uns dies el meu amic i company Dani Meseguer, entrenador del Club d’Atletisme Terres de l’Ebre, quan fem esport es produeix alliberament d’endorfines, substància que, entre altres coses, afavoreix sentir-se bé després de l’exercici físic. També l’esport fa disminuir el grau d’agressivitat, d’ira, d’ansietat, d’angoixa i de depressió, i també la sensació de fatiga. La pràctica d’un esport dona més energia i més capacitat de treball al nostre cos i també ens ajuda a relacionar-nos amb altra gent.

Tots aquests beneficis els podem veure, en part, resumits en la definició que el nostre insigne filòleg va fer l’any 1932 en el Diccionari general de la llengua catalana: “esport [angl. sport] m. Joc o exercici corporal en què es fa prova d’agilitat i destresa o de força, i que aprofita al cos i a l’esperit, al qual dóna promptitud, ardidesa, tenacitat, etc., com són els jocs de pilota, la natació, l’excursionisme, etc.” Fixem-nos com la “prova d’agilitat i destresa o de força” és un benefici per al cos i l’esperit, el qual es revesteix de valors que actualment tenen un alt prestigi socialitzador, ja que una persona tenaç i coratjosa gaudeix normalment d’excel·lents virtuts. Per contra, el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans fa una definició més descriptivista o acadèmica del terme esport, ja que hi lleva les aportacions profitoses per al cos i l’esperit, i se cenyeix a esmentar la pràctica individual o col·lectiva i la finalitat lúdica o competitiva. Veiem, per contra, com el Mestre mostra en el diccionari general una clara implicació especial en els exercicis corporals, una mostra més de la importància de l’esport com a pràctica beneficiosa per a la salut física i mental.

L’afecció per l’esport de Fabra no és tan sols lúdica, sinó també normativa, sobretot per la indefugible necessitat d’afrontar amb perfectes condicions físiques les obligacions i els compromisos intel·lectuals amb la societat i el país. Uns reptes que el Mestre no hauria pogut assolir exitosament sense tenir l’esport com a norma.