Si no fos

Estant al cas de la premsa diària es podria arribar a pensar que a l’independentisme català hi ha grans discrepàncies en aquests moments. No em refereixo a les saníssimes diferències ideològiques que hi pugui haver entre liberals, socialdemòcrates i anticapitalistes, molt útils per arribar a abastar sectors de la societat molt diferents, sinó en allò referent a l’estratègia que cal seguir per arribar a la independència. Si de la premsa passem a la propaganda, semblaria que al govern català hi ha dues formacions completament divergents, gairebé irreconciliables, unides per un fil molt prim. L’una seria pragmàtica i pacient, partidària de prendre’s temps per repensar el camí mentre es procuren captar noves adhesions a la causa, mentre que l’altra seria abrandada i envalentida, disposada a la desobediència immediata si no fos per qui sap què. La clau de la distinció entre uns i altres, però, rau en aquest “si no fos”. No descobrirem pas res si diem que l’actual estat de la qüestió emana dels vaivens i indecisions del mes d’octubre passat i de l’acatament conjunt i unànime, encara que a desgana, del llastimós 155 i de les eleccions imposades. Paradoxalment, la mateixa formació política que alimenta la tensió interna reclamant microdesobediències sense recorregut al poder legislatiu, és la que en deixa indemne el poder executiu, que és qui pot posar en marxa la macrodesobediència de començar a signar els decrets que van quedar sense rúbrica a finals del mes d’octubre.

El “si no fos” és el mateix càlcul, exactament el mateix, que ha fet tothom: que ara no hi ha el crescendo que va culminar amb l’1 d’octubre, que es va perdre l’empenta i que es necessita temps per posar-se a rumiar i a convèncer. Per què, aleshores, tota aquesta cridòria contínua? A quin motiu responen tots aquests debats abrandats? Simular el desacord pot ser que ajudi a diverses de les causes particulars, però el que és segur és que no ajuda gens a la causa comuna.