Aigua a mar

No trobaries aigua a mar. Em ressona a les oïdes, com el retret que em feia mon pare quan mirava d’ajudar-lo, en alguna extraescolar de la meva època: acompanyar-lo al tros, i mirant de trobar unes tisores de podar en algun calaix, o alguna mena de giny per arreglar el sistema de reg de degoteig dels avellaners que es cruspia algun conill. Ara la cosa ha canviat: són els senglars que destrossen reg, arbre i collita potencial (són una pedregada viva), i mon pare ja fa 19 anys que va morir i no em retreu res, tot i que podem dir que el seu record vital sí que em segueix ensenyant. Com l’ús d’aquest llenguatge, expressions i vocabulari, que ja sé que com a llei de vida, i com a mostra dinàmica, la llengua es va transformant. I de la mateixa manera que es perden paraules, en fem servir de noves. Una observació recurrent afegida a la de l’empobriment del vocabulari que fem servir, on fins i tot se’ns fa estrany sentir frases fetes o girs singulars. I quan en sentim tenim la impressió com si ens parlés una veu del passat. Ho constates llegint Josep Maria de Sagarra o Joan Sales o la Mercè Rodera. És clar que són noms de vertigen. Només per posar dos exemples, llegint el Quanta, quanta guerra, de Mercè Rodoreda, a banda de la “modernitat” de la seva escriptura, quan hi trobo expressions com “vermell com un perdigot” o “com un poll ressuscitat”, se m’accelera el batec del cor. És com si m’ho estigués escrivint al menjador de casa. Em veig de petit, tornant atrafegat del carrer, corrent, esbufegant i que m’ho digués ma mare al veure’m el color a la cara. O com si sentís parlar d’algun veí que s’havia canviat de cotxe i que en feia ostentació, amb aquell exercici d’aixecar el capó, ensenyar-te el motor, com si fóssim enginyers o tinguéssim l’FP de mecànica, o les dimensions del maleter, i aprovéssim el seu progrés material. Però ara no és que no hagin trobat aigua a mar, és que han trobat aigua líquida a Mart. És clar que sentint els científics avaluant l’impacte de la descoberta i explicant que des del segle XIX ja es creia que hi havia aigua al planeta més proper a la Terra, potser sí que a algun investigador que feia aquesta recerca i no se n’acabava de sortir el seu pare li devia dir: “És que, fill meu, no trobaries aigua a Mart!”