Millet i Montull, sal i pebre

No sabem si existeix un guionista general del cas Millet o si l'evolució de l'argument s'ha deixat en mans de l'atzar i de la fatalitat de les disposicions judicials. De tota manera, l'assumpte progressa de forma mesurada i s'administra amb prudència per mantenir l'atenció i l'interès del públic. S'ha anat establint, per exemple, una distinció entre els dos principals implicats. Ja se sap que, en els arguments dramàtics, cal que els protagonistes tinguin trets propis que els particularitzin. La més sovintejada d'aquestes distincions és entre el bo i el dolent. Com que, en aquest cas, això no pot ser, perquè tots dos són dolents, s'ha hagut de filar més prim i per aquest camí s'han afinat les diferències entre Millet i Montull. Així, mentre Millet ara es perfila com un maníac –fins i tot el seu advocat diu que demanarà un peritatge psiquiàtric–, un foll dissimulat de patrici filharmònic, un obsessiu que inspira fins i tot simpatia per les seves ensarronades més divertides, com aquella de fotre el consogre, Montull és presentat com un negociant cobdiciós i sense escrúpols, un individu sòrdid i agre que, quan va al jutjat, aparca a la plaça destinada als minusvàlids, tot i que potser ve de jugar un partit de tennis. Ja tenim dos personatges ben diferents. A partir d'aquí, anem fent joc. Mentrestant, l'administració de justícia ens serveix el vermut del gran àpat que un dia o altre ens haurà d'oferir. Aquest rosari de judicis per acomiadament, procedent en el cas de la filla de Montull, improcedent en el cas de la filla de Millet. El Palau haurà de readmetre aquesta noia o pagar-li uns 80.000 euros. Sembla una broma. Una més. Però, és clar, algun o alguna Millet hi ha de quedar al Palau, oi? Si tot i això no la hi volen, potser podran pagar la indemnització amb els diners que Àngel Colom s'ha ofert a restituir en còmodes terminis, sota forma de donació. Voluntària, naturalment, com la Fundació Trias Fargas, perquè tot va ser legal i ben legal. I l'espectacle continua. Aquesta setmana un dels advocats del cas es plantejava presentar-se a la presidència del Barça. És el que faltava. Embolica que fa fort.