Límits als adolescents?

Els pares es queixen sovint que els fills adolescents passen de tot i no els fan cas. Els fills argumenten que els pares no s’assabenten de res i que no entenen què passa. El resultat pot ser un esvoranc complicat de salvar i uns enfrontaments constants dels que acaben en evident divorci. Jaume Funes és psicòleg, educador i periodista i porta quasi tota la vida dedicat a mirar d’entendre, analitzar, explicar i millorar aquestes relacions intergeneracionals. La seva darrera aportació al tema és Estima’m quan menys ho mereixi... perquè és quan més ho necessito.

I sí, les relacions entre pares i fills sempre han estat un element de tensió, però també és cert que hi ha un punt on coincidirà tothom i que és el gran canvi social produït per l’entrada en aquest conflicte de les noves eines de comunicació social que afegeixen un cert desassossec i uns quants motius nous de fricció. Però amb o sense xarxes socials les enganxades entre adults i adolescents són el pa de cada dia i Funes, posant-les damunt la taula i mostrant-les amb tota la seva cruesa real, no fa altra cosa que ajudar a fer-les evidents, a valorar-les i a entendre-les en la mesura d’allò que és possible.

Parlem de sobreprotecció familiar, un tema que els canvis socials, pares de més edat, dificultat de controlar l’entorn, ambients urbans amb més perills, han fet augmentar; el paper de l’escola en la formació cultural i sentimental dels joves, l’equilibri emocional dels adolescents i el grau d’acceptació que té la societat. Problemes de sempre que en ple segle XXI agafen noves dimensions i que, per tant, demanen també noves solucions. Però no tot s’ha de centrar en els motius de preocupació dels adults, també cal parlar i tenir en compte les opinions i els sentiments dels joves.

I aquí és on Jaume Funes aporta la seva petita o gran revolució personal. Es tracta de permetre que creixin, que es facin adults, que visquin les seves pròpies experiències, mirant d’entendre la seva percepció de la vida, les seves respostes, la seva necessitat de fer-se grans sense perdre l’amor, l’estimació dels seus, aquells referents càlids de la infantesa, veient el tracte amb els adolescents com una oportunitat més que no pas com un problema o com un càstig del cel.

No és fàcil, però ha de ser l’adult qui s’adapti als canvis dels adolescents, qui els acompanyi amb la proporció justa de tutela i de llibertat i, sobretot, sabent trobar la distància justa per no angoixar, per ser-hi sense atabalar. I és cert, cada cas és únic però també hi ha un altre fil força inqüestionable, no es pot començar un diàleg entre pares i fills per art de màgia, quan esclata la batalla; si aquest diàleg no s’ha fet efectiu durant la infantesa, serà difícil que sigui efectiu quan es necessita. Una lectura bàsica per aprendre a mirar els adolescents com a personatges que experimenten, que volen ser feliços. I res millor que experimentar i ser feliços amb ells, no contra ells.