La Crida unitària?

Convergència no va resistir la caiguda en desgràcia de Jordi Pujol ni les ganes de venjança del deep state, Artur Mas va crear un partit messiànic sense entendre què volien dir les estructures bottom-up i, finalment, Carles Puigdemont ha entronitzat la generació dels 40 per fusionar aquell artefacte amb una nova iniciativa política que, malgrat dir-se unitària, és una proposta per arreglar el que l’antic president Mas no va saber fer bé. Artur Mas va fer política de terra cremada per una generació que demanava a crits assumir responsabilitats d’alta direcció i va donar les claus de casa a una jove, Marta Pascal, que amb 33 anys va haver d’assumir el lideratge d’un transatlàntic que tenia fugues des del primer moment. El que es va viure a l’assemblea d’aquest juliol no és res més que la culminació d’un procés de rebranding mal portat des del principi: desprendre’s de l’herència pujoliana no s’havia de fer canviant només el vestit, perquè els canvis superficials acaben per no fer-se creïbles.

Les xarxes socials bullien amb aquells qui defenestraven la coordinadora general abans de començar. Però, és totalment injust carregar, exclusivament, les culpes del desdibuixament del partit a la líder vigatana, sense entendre l’ecosistema amb què es va trobar. Segurament, ella farà autocrítica –els que la coneixem, sabem bé que pot arribar a ser molt reflexiva–, però certament el PDeCAT era una empresa que començava amb mal peu: amb un congrés fundacional que posava de manifest que l’artefacte postconvergent no era res més que una nova plataforma per encabir les famílies de l’antiga CDC. Malauradament, com es pot acabar convertint la Crida puigdemontista si els seus impulsors no vigilen: la Catalunya convergent, la de la menestralia i la petita burgesia, sempre necessita un racó on exercir la seva influència. I s’emmotlla allà on sigui per conservar les seves quotes de poder (alguns diran, evidentment, les cadires).

L’acord entre oficialistes, legitimistes i el Moment 0 permet respirar a la formació amb una direcció que, sembla, surt enfortida. Però, el 30% de vots que va obtenir la candidatura alternativa a la de David Bonvehí ha de fer reflexionar aquells qui es pensen que els acords de despatxos han tancat les ferides. La gent del PDeCAT no cedirà tan fàcilment a una integració amb la Crida Nacional, si no és perquè en política funciona perfectament allò que Elisabeth Noelle-Neumann l’any 1977 va batejar com a “espiral del silenci”: la capacitat que tenen els individus d’adaptar el seu comportament a les actituds predominants sobre el que és acceptable i el que no. És a dir, la tendència humana a pujar sempre al carro del guanyador. Tampoc es podria explicar el cop d’efecte de Carles Puigdemont a l’oficialisme liderat per Marta Pascal sense tenir-ho en compte: l’expresident exiliat representa una part del martiri de l’1 i el 27 d’octubre. Waterloo és el santuari actual d’un independentisme que encara no s’explica per què no es van defensar les institucions el dia de la declaració d’independència, però que s’ha cregut majoritàriament que el més idoni era deixar el Palau de la Generalitat per començar la diàspora i crear un espai lliure a l’exterior que permetés mantenir un relat. Ara mateix, l’independentisme orfe d’una realitat palpable que faci efectiva la República busca una narrativa que expliqui d’una vegada per totes –i les cròniques publicades no ho deixen clar– per què el govern va marxar en desbandada i va preferir la presó o l’exili abans que restar dins de les institucions.

Després de la interlocutòria del tribunal de Schleswig-Holstein i la retirada de l’euroordre era impensable que Puigdemont no mantingués el pols ferm per demanar la confluència del PDeCAT amb la Crida. Sortosament, els tribunals estrangers van corregir la maldestra judicialització de la política catalana. I, consegüentment, Puigdemont i el seu grup d’afins quedaven legitimats urbi et orbi per reclamar el lideratge d’un partit que, com era notori, mantenia un discurs diferent del del grup parlamentari on s’inscrivia, Junts per Catalunya. Caldrà veure ara si Carles Puigdemont pot fer confluir a la Crida més partits que no siguin el PDeCAT, per molt que l’acte de presentació d’aquesta iniciativa va vestir-se de transversalitat, igualment com la cloenda de l’assembla dels postconvergents amb la presència d’Alex Salmond (SNP). Al meu entendre, si bé utòpicament crec que l’independentisme necessita referents unitaris que visualitzin a àmbit internacional la voluntat majoritària dels catalans de ser un nou Estat d’Europa, també crec que Catalunya no podrà sortir mai d’un debat polític sobre un doble eix (ideològic i nacional). I, per aquest motiu, la Crida tindrà recorregut, però no com a espai de confluència unitari.