Ensofrats

Aquest era el terme que mossèn Cinto Verdaguer feia servir per referir-se a les persones que creien que estaven posseïdes pel Maligne, pel dimoni, i requerien els seus serveis com a exorcista. Són conegudes les habilitats de l’autor de Canigó per treure el Mal d’algunes persones que havien estat cridades pel rei de les tenebres i fruit d’aquest acostament a l’infern, la pudor de sofre. Ho va deixar ben explicat als seus Quaderns d’exorcismes, manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions publicats per l’editorial Barcino, l’any 2002. Un llibre descatalogat que deu conèixer a la perfecció el nou exorcista nomenat pel Bisbat de Girona, mossèn Josep Puig, rector de Roses. Em sobta que a aquestes altures del segle XXI, l’Església catòlica nomeni aquesta figura que ha d’executar una pràctica religiosa que té el seu fonament en el Nou Testament. I em sorprèn que no es vulgui mirar endavant i no pas enrere i que no sigui prou valenta per abordar les possessions diabòliques com a problemes psiquiàtrics. Sí que és cert que els nous exorcistes han de tenir un permís especial per treballar amb psicòlegs i metges, però se’ls instruirà en l’art de l’exorcisme, tal com el va definir Paul Poupard en el Diccionari de les religions com “el conjur de l’esperit del mal, en nom de Déu, per tal que abandoni una persona o una cosa.” A l’exorcista se li recomana que no sigui gaire crèdul i que estigui al corrent dels dictàmens mèdics sobre la persona afectada o possiblement “ensofrada”. Per tant, obre la porta a les malalties mentals però... l’exorcista ha d’estar atent perquè el dimoni li pot voler fer creure que el posseït és simplement un malalt, amb una malaltia mental, quan de veritat és Ell, el maligne, qui l’habita. Crec que si l’Església vol fer un servei social ajudaria molt més els malalts si oferís un bon gabinet de psicòlegs i psiquiatres. Seria una eina per fer front als fantasmes que els roseguen la voluntat fins a fer-la desaparèixer, i no pas considerar-los uns nous ensofrats.