Moments fràgils (3)

La tia Ceci, que amb prou feines havia pogut anar dos anys a l’escola, només ho va haver de dir una vegada: “Per què no em llegiu els trossos que més us agraden dels llibres d’aquesta gent?” Aquella gent: Nabókov, Homer, Kundera, Borges, Verdaguer, Péguy, Bowles... Una tarda d’un diumenge d’hivern la veu de la meva germana petita va reverberar al menjador de casa mentre llegia –recitava– aquesta digressió memorable que Paul Bowles immortalitza a la novel·la El cel protector: “Com que no sabem quan morirem, pensem en la vida com si fos un pou inesgotable. Tanmateix, tot passa només un cert nombre de vegades i, en realitat, molt poques. ¿Quantes vegades més recordaràs una tarda d’infantesa que es va convertir en una part profunda del teu ésser i que, sense la qual, no concebries la vida? Potser quatre o cinc vegades més. Potser ni tan sols això... Tanmateix tot sembla il·limitat.” Després de la lectura hi va haver un silenci respirat. I tots vam pensar que sí, que per pur esgotament combinatori del caos també hi ha moltes coses atzarosament encertades en els arcans de la naturalesa humana. Una de les més grandioses: ignorar la nostra data de defunció.

Fins un dilluns d’ara fa dotze anys el món ens semblava menys limitat. Després de l’operació, el cirurgià i el cardiòleg ens van fer entrar en una sala angosta. “L’operació de la Cecília no ha funcionat. Ha estat impossible cauteritzar la vena. Encara està viva. Però és qüestió de minuts, com a molt d’un parell d’hores. La podem despertar. Però serà per dir-li que s’està morint... Vostès decideixen...”. I tots quatre, la mare, les meves dues germanes i jo, vam sentir la crescuda d’allò que la literatura conjura com una latència custodiada en resina d’ambre.