Les Transicions

Solem parlar de la Transició com una única realitat passada, històrica, com un referent fix amb uns protagonistes que n’eren els líders, els actors polítics d’aquell moment a qui solem assenyalar com a responsables dels èxits, les crítiques i els fracassos no tan sols en aquells moments, sinó també –i ben sovint– de molts fets esdevinguts darrerament. Potser la presència dels actors polítics ocupant tota la pantalla ens ha fet oblidar una altra transició que encara està per escriure i ser escoltada. Varen ser anys de múltiples transicions en diversos àmbits de la nostra vida col·lectiva. Sovint naixien de les inquietuds polítiques declarades i dels partits més o menys clandestins, però aquell va ser un moviment de fons molt més ampli, que va inspirar transformacions de tot tipus, que anaven molt més enllà de la política i entraven en terrenys professionals, tècnics o de formes de vida, en cercles de vegades determinants i de vegades gairebé invisibles.

Mentre naixien Comissions Obreres i es reorganitzava la UGT, es tancaven els grans hospicis tals com el Patronat Ribas o les Llars Mundet, els grans internats a Barcelona, per donar lloc als “col·lectius” que l’Ajuntament de la ciutat va obrir –petits pisos, oberts a la convivència, dirigits pels educadors– que en un petit pis havia posat en marxa Toni Julia. Mentre tenia lloc el Congrés de la Unitat Socialista, uns quants ajuntaments varen posar en marxa equips sociopsicopedagògics comunitaris per afavorir la integració dels milers de nouvinguts d’Antequera, de Zufre o de Chipiona, que s’allotjaven a La Satélite de Cornellà o a l’Hospitalet o a Castelldefels... L’esforç d’aquells ajuntaments, malgrat tota mena de limitacions i necessitats, va ser important. I entretant, molts professionals de la salut mental, juntament amb treballadors socials, van obrir centres de salut mental d’acord amb un nou esperit seguint el model del de les Corts dirigit per Roser Pérez Simó. I mentre els veïns s’associaven per intentar dignificar barris malmesos durant anys, es varen començar a qüestionar categories clàssiques i rígides del que era o no patologia. I Rosa Sensat i Marta Mata, en un petit pis de l’Eixample, començaven la seva llarga i fecunda tasca. Quin va ser el factor comú que va commoure no tan sols les fràgils institucions col·lectives en aquells moments incerts? De sobte, el factor social es va introduir no solament en la política, sinó en el cor mateix de l’aproximació de tècnics, i veïns, organitzacions de diversos camps. “Lo social” i el seu pes en les conductes personals i col·lectives es va convertir en un factor d’anàlisi, valoració i diagnòstic de qüestions donades per categòricament estables i establertes. Les mateixes eines per valorar la realitat varen canviar.

Moltes d‘aquestes experiències que potser ens haurien ajudat a una millor integració social, no varen suportar les dificultats econòmiques dels ajuntaments, tan necessitats de tot, ni la victòria en les primeres eleccions autonòmiques de Convergència i Unió, que va imposar una burocràcia poc innovadora, gens ajustada als esforços fets anteriorment ni a les necessitats d’integració plural del moment. I ens podem preguntar, ara, al cap dels anys, on estan escrites aquestes experiències? Què s’ha fet d’aquesta transició que ha quedat muda i oblidada? I sobretot, hauria estat possible una democràcia sense aquest substrat que va commoure tantes parts vitals del nostre país però que sembla haver-se quedat a mitges?