Un curs gens normal

Si aquest fos un estiu normal; si les vacances escolars fossin les habituals; si el curs anterior hagués estat com qualsevol altre; si el que ens espera fos un curs més i ja està; si la situació del país fos de normalitat... Però no, la realitat és que tenim la percepció d’estar dins un temps d’excepcionalitat tot i que ja fa molt de temps –potser centúries– que no vivim en un país normal. Catalunya no pot ser un país com qualsevol altre fins que el seus ciutadans no puguin expressar-se amb plena llibertat i decidir democràticament el seu futur polític i social. És a dir, autodeterminar-se.

El curs passat les nostres escoles no van gaudir d’un clima asserenat. I ara, malgrat recuperar el govern autonòmic, tampoc podem recuperar cap mena de normalitat mentre tinguem polítics i activistes civils injustament empresonats o forçats a l’exili. El curs passat no va ser normal per a les escoles catalanes perquè moltes d’elles foren assaltades per la força l’1-O per impedir que la gent exercís el seu dret de vot. I l’endemà les destrosses eren, en moltes d’elles, tan evidents que els escolars es preguntaren –i era el que els tocava fer– per què havia succeït tot allò i qui n’eren els responsables.

Després arribà el cop del 155 i el que eren preguntes clarament educatives reberen per resposta el silenci de la por de la repressió, convertint algunes de les nostres escoles en santuaris de la negació del context social en lloc de ser àgores lliures per debatre-ho tot des del testimoniatge dels professors i de la gent. Mai ens hauríem imaginat un curs escolar així en ple segle XXI en un estat europeu que diu respectar els drets civils i dels pobles. Confiem que passades aquestes vacances de regust agredolç (no podem oblidar els nostres presos i exiliats polítics) el nou curs ens porti esperança, crítica constructiva i transparència democràtica. Que no torni a penetrar la por, l’autocensura i la malfiança que malbaraten l’essència de l’educació: la de formar persones lliures.

Hem d’invertir el màxim d’esforços, també de recursos, a aixecar el nivell d’equitat i qualitat del sistema educatiu català. Ho haurem de fer amb les eines a l’abast i amb les circumstàncies que ens toqui viure. L’educació ha de ser la principal prioritat del nostre govern, des de la professionalitat provada de mestres i professors i des de la màxima ambició política i social. Si volem bastir un dia, més aviat que tard, la llibertat del nostre país en forma de República haurem de situar l’educació en el centre del projecte polític. El millor argument per aconseguir més adhesions republicanes és poder garantir, a tothom, un futur millor per als seus fills en un país lliure, culte i radicalment democràtic.