La ciutat del dictador

Que l’Estat espanyol no ha fet net del seu passat autoritari, és una obvietat ben fàcil de demostrar. El problema, però, no prové només de la dictadura franquista, sinó que té unes arrels molt més profundes. Els posaré alguns exemples, en aquest cas centrats en la figura de Miguel Primo de Rivera, que va encapçalar un cop d’estat el 13 de setembre de 1923 i va exercir com a cap del directori militar fins al 30 de gener de 1930. Només cal viatjar fins a Jerez de la Frontera, la seva vila natal, per adonar-se de la frivolitat amb què es tracta la memòria del dictador. En aquesta ciutat, governada per una alcaldessa socialista, encara avui es manté una estàtua eqüestre del dictador a la plaça de l’Arenal, un monument erigit el 1929 i que, malgrat els intents de retirar-lo, s’ha acabat convertint en una icona postalera. En aquesta ciutat, governada per una alcaldessa socialista, encara s’aguanta (val a dir que molt deteriorada) una placa en què es recorda el lloc on va néixer el dictador; amb una inscripció, val a dir, en què no s’esmenta la dictadura ni les seves víctimes sinó que es recorda que “con su valor heroico el día 13 de septiembre de 1923 inició el camino de la regeneración de España”. En aquesta ciutat, governada per una alcaldessa socialista, es manté una làpida en què es recorda la capella on va ser batejat el que “fue Capitán General de los Ejércitos, presidente del Consejo de Ministros e hijo Esclarecido y Predilecto de esta ciudad”, sense cap referència al seu paper com a dictador ni a les seves víctimes. En aquesta ciutat, governada per una alcaldessa socialista, s’hi troba, des de l’any 1947, la tomba del dictador en un lloc preferent del santuari basílica de la Mercè i sense cap recordatori al seu paper com a dictador ni a les seves víctimes. En aquesta ciutat, governada per una alcaldessa socialista, es manté la memòria viva d’un dictador; un autèntica anomalia que posa de manifest la incapacitat de l’Estat espanyol per fer net del seu passat autoritari.