Degradació urbana

Qualsevol país que vulgui ser independent necessita una capital forta. La capitalitat de Barcelona és indiscutible i, a més, és d’una solvència contrastada. Motor econòmic, poder d’atracció i projecció exterior. Però a Barcelona li creixen els problemes. L’oposició va forçar ahir un ple extraordinari per la degradació de la ciutat. I tenen raó. No es tracta de culpabilitzar el govern d’Ada Colau. Les competències municipals són les que són. A Barcelona i a tots els pobles de Catalunya. Però el cert és que la situació està vorejant determinats límits amb un problema de fons que, al final, acaba essent la mare dels ous: els turistes. No el turisme cultural ni familiar. El turisme de borratxera.

L’aposta pel turisme no és de Colau. L’han fet tots els ajuntaments, alguns governats pels mateixos que ara són a l’oposició. I no és que sigui una mala aposta, al contrari. El problema és com s’ha fet. Sobretot a Ciutat Vella, que és com si fos el Port Aventura del turista. Al Born alguns locals han hagut de contractar vigilants privats per intentar controlar sobretot els visitants que es passen de la ratlla. Als mercats de la Boqueria i Santa Caterina ja hi no deixen entrar grups de turistes. A la Barceloneta, al Gòtic i al Raval la festa és un continu i els veïns n’estan tips, de fresses, pixarades i batusses. La presència de llauners i manters s’ha desbocat totalment. Passejar per la Ciutadella o el Port Vell és fer-ho per un mercat ambulant il·legal. El problema és de fons, no de qui para la catifa. Però tot plegat projecta la imatge d’una ciutat en plena degradació. Una ciutat pensada perquè el que ve de fora ho tingui tot a l’abast per anar de marxa i tornar a casa. Ells se n’aniran i en vindran d’altres. Però els que quedaran seran els veïns. Uns veïns que cada cop ho tenen més difícil per viure a Barcelona. Ja no només pels problemes de convivència, sinó perquè els preus de l’habitatge són prohibitius. Perquè, entre altres coses –i només per això–, surt molt a compte llogar pisos als turistes. I molts n’hem hagut de marxar.