Elogis per desobeir

Els qui posen el crit al cel perquè a l’espai públic hi hauria de regnar la “neutralitat” en lloc de símbols com llaços grocs i estelades (bé, sense el “com”, perquè en realitat el que els molesta són justament els llaços grocs i les estelades, i no tota la resta de símbols) haurien de fer un tomb per l’Alemanya d’Angela Merkel, per ells considerada abans de la sentència de Schleswig-Holstein com la gran defensora dels estats i les seves constitucions, per molt contestades que siguin aquestes constitucions entre els qui les han de patir. L’actual Alemanya, i sobretot la ciutat de Berlín, basen bona part de la seva identitat democràtica en una revolta desobedient a les lleis, i no s’està d’omplir la ciutat de símbols, cartells, grafits ja fets oficials, museus a l’aire lliure i fins i tot espectacles d’adoctrinament per a turistes on s’explica que va ser la gent i la seva desobediència qui va tombar el mur de Berlín i va fer caure l’Alemanya de l’Est.

Diumenge, a l’esplanada que s’estén davant del riu al costat del Reichstag, projectaven davant d’un miler de persones un video que explicava, amb una èpica i una càrrega emotiva ben generoses, com va anar aquella revolta ciutadana pacífica que va esclatar de forma espontània i que tenia l’origen en dècades de submissió i govern autoritari. Quan una revolta triomfa, el nacionalisme d’estat l’acaba fent seva, passa a formar part de la veritat democràtica del país i ni el senyor Rivera ni cap altre perseguidor de símbols aliens hi veuen res incòmode perquè el nacionalisme banal mai no es reconeix ell mateix ni els seus congèneres.

Aquell procés poc té a veure amb el català perquè cap revolta és clavada a les altres: ni les aliances i interessos internacionals, ni la gravetat de la repressió (van morir 238 persones creuant el mur de Berlín durant el temps que va existir). Però, caram, com ho són, de properes, les imatges de macromanifestacions a l’Alexanderplatz, els crits de llibertat per als presos polítics, l’allau de gent desbordant la policia i un estat que no va poder resistir l’assalt cívic, i la veu d’un president de Bundestag que, amb l’emoció mal dissimulada d’una Carme Forcadell, proclamava el resultat d’una votació parlamentària, ressonant 29 anys després en la nit d’una ciutat agraïda per la gosadia rebel dels seus ciutadans i la resolució democràtica dels seus polítics.