Adjectius a revisar

L’equador del mes d’agost, amb una calor que estova fins i tot els adjectius, convida a revisar etiquetes que se li serveixen al lector com a segures i que potser mereixen una disculpa. Sense anar més lluny, últimament ha llegit sobre el popular Pablo Casado. De debò és popular algú que no va ser mai vist per cap dels seus companys de màster a la Rey Juan Carlos el curs 2008/2009? No seria més fidel als fets identificar-lo com el desapercebut Pablo Casado? Una opció és deixar-ho en el jove Pablo Casado. Però de debò és jove? El seu carnet d’identitat sosté que té 37 anys, però ell enyora la llei de l’avortament del 1985 –la de quan ell tenia quatre anys!– perquè diu que era “la del consens”, així que és fàcil trobar gent més jove en qualsevol casal d’avis. I, tot i que Albert Rivera viu l’estiu exiliat a Instagram, potser ha llegit sobre el partit constitucionalista Ciutadans. De debò és constitucionalista un partit que crida a files brigades ciutadanes paraestatals a “netejar” els carrers de llaços grocs? Si convocar encaputxats a airejar la testosterona per suplantar les forces de l’ordre és ser constitucionalista, què és ser antisistema? Així que Cs es defineix com el partit taronja, que no vol dir res fora d’Ucraïna però que t’evita els adjectius indesitjats. I què dir del partit republicà Podem? De debò és republicà un partit en el qual Ramón Espinar defensa que “mentre sigui cap de l’Estat el rei Felip VI ha d’acudir a aquest tipus d’actes” com el del 17 d’agost a Barcelona? I què és ser monàrquic, doncs? Quan els adjectius es fonen fins a la deformació com un rellotge de Dalí cal posar el crit al cel, encara que airejar els dubtes no millori res i al setembre els adjectius de moda siguin els mateixos. Perquè cap corrector lingüístic sensat admetrà de cop publicar el desapercebut Casado, el partit antisistema Cs o el partit monàrquic Podem, i potser farà bé. Però si l’equador de l’agost no és el moment de compartir teràpia sobre els adjectius que la calor ha fos, quan ho serà?