Partidisme disfressat

Si ara mateix hi ha una certa desorientació en l’independentisme és perquè no s’ha estat capaç de posar sobre el paper un diagnòstic compartit de la situació ni de reescriure el traçat posterior als fets d’octubre, tenint en compte les variacions de la situació fruit de les errades pròpies i els terrabastalls de la repressió antidemocràtica. Diversos dels actors de l’espectre independentista semblen més preocupats a fer girar el debat polític al voltant del format en què s’hauria de concórrer a les successives eleccions –unes propostes que, casualment, sempre van en correlació amb els interessos de qui les formula– que no pas a trobar la manera de remar tots en la mateixa direcció. Ara mateix, sota l’eslògan de superar el partidisme, les diferències de part són més vives que mai i no les evitarem sense entendre que s’ha de ser capaç de respectar la diversitat inherent a qualsevol societat democràtica, que es pot estar d’acord amb voler una Catalunya independent sense haver de coincidir en res més, i que violentar els companys de viatge perquè s’adaptin als teus interessos segur que genera tensions i ho fa tot molt més incòmode.

Aquest debat que comentàvem, a banda de ser repetitiu i no aportar res, ens aparta d’allò realment important: a hores d’ara encara ningú no m’ha sabut explicar què hi tenen a veure les llistes unitàries i les candidatures personalistes, amb la independència, i això que em faig un fart de preguntar-ho. El que sí que comporten totes aquestes propostes, i així ho hem anat comprovant al llarg d’aquests anys, és malestar i divisió. La veritable unitat, que no té res a veure amb la uniformitat, només serà possible des d’una cimera on es cerquin acords que parlin d’objectius compartits, en comptes de tractar de coalicions, sigles i eleccions. Tot el que s’aparti d’això, a la pràctica, és el partidisme més nociu disfressat amb perruca, ulleres de sol i un bigoti postís.