El ‘low cost’ fa mandra

Vaig viatjar a Cuba fa anys, quan encara no teníem l’euro i Ryanair no venia bitllets per Internet. Era aquella època en què anaves a l’agència de viatges i confiaves a trobar una bona oferta. Com un 2x1 pel dia dels enamorats, que em va permetre viatjar a l’Havana a un preu que em podia permetre. En els últims 20 anys ha canviat radicalment la nostra forma de viatjar, de tal manera que ara ens podem permetre volar a preus sovint irrisoris, tant, que ens surt més car deixar el cotxe al pàrquing de l’aeroport que volar a una capital europea. Però a quin preu? Ryanair cancel·la avui centenars de vols a tot Europa per la vaga de pilots a Suècia, Irlanda, Alemanya i Bèlgica. Però després d’haver viatjat amb uns i altres, considero fins i tot pitjor el servei que ofereix habitualment Vueling. És tan recurrent el retard dels vols que el Prat s’ha instal·lat en la part baixa del rànquing de puntualitat, i d’allà no es mou. El Prat s’ha convertit en la base del low cost i l’estiu, en sinònim de col·lapse, incertesa i d’estrès per no saber si el teu vol sortirà o si les teves vacances se n’aniran en orris. Confesso que cada cop em fa més mandra volar al juliol i a l’agost, i a casa ja tendim al turisme de proximitat a l’estiu. Què s’amaga darrere de les tarifes barates? Sous barats i un funcionament tan al límit que qualsevol imprevist fa trontollar el sistema. Començo a preferir pagar una mica més per un servei que no ens tingui amb l’ai al cor cada estiu.