LA GALERIA
Saltencs de confiança
Ara que ha sigut la festa major de Salt, llegint-ne alguna crònica i veient el programa he recordat aquells temps reculats, uns anys passats avall que podríem dir-ne heroics perquè a Salt s’hi feien coses contra corrent flagrant. Recordo sobretot les activitats a La Pastera, les classes clandestines de català a càrrec de Salvador Sunyer, mestre entranyable i pare de tot plegat, la pastoral avantguardista del gran mossèn Joan Riu… A La Pastera s’hi tocaven moltes tecles: teatre, Nova Cançó, poesia, política… Per a algunes activitats calia permís del Govern Civil i no sé si el van demanar mai, perquè tot es feia d’amagatotis. Eren anys frescos tot just acabat el Concili Vaticà II, temps del “volem bisbes catalans” que tant enxerinava Madrid i la Conferència Episcopal, hi hagué la Caputxinada, etc. Jo treballava a Girona i anava sovint a Salt, on vaig fer bons amics, l’amistat de la majoria dels quals encara perdura i que sigui per molts anys, és a dir, per sempre. Entre les activitats de La Pastera hi havia un festival de cançó anomenat Festival de la Cançó del Grill, i la denominació ja donava a entendre l’humor original i especial que ho amarava tot. No em puc estar de dir que el meu germà i jo vam guanyar un d’aquells festivals, cosa que encara em lligà més amb Salt i tot el muntatge de dinamisme, de renovació, d’energia, de desfici.
Segueixo en contacte amb un bon grapat d’aquella gent, ens trobem, ens parlem, ens escrivim. Ara fa uns dies (de fet, setmanes) que més d’un i dos d’aquests saltencs de pro es queixen del tancament de la sucursal de La Caixa que hi ha al nucli antic. Si tanquen, molta gent, que poden tenir dificultats de tota mena, hauran de fer un quilòmetre d’anada i un altre de tornada per anar buscar calés per comprar peix, per anar-n’hi a posar –anar-n’hi a posar, senyors de La Caixa!– o fer qualsevol gestió. He pensat si no tornàvem als vells temps, a aquells anys de mobilització de la gent jove que sacsejaven la vida vilatana. Allà on n’hi ha hagut sempre en queda, diuen, i penso si aquell nou esperit de poble pastat a La Pastera encara pot ser un xic viu. Bo i enyorant-lo, encara em veuria capaç de ser-hi també; tot i tractar-se d’un tema entre veïns i una empresa privada. Però em poso al costat dels meus amics de confiança, i m’alegra constatar que queda algun caliu sota la cendra del temps.