Silenci sobre silenci

Molts d’aquells mossos, guàrdies, infermers, metges i bombers que van ser a la Rambla de Barcelona ara fa un any remarquen el silenci que es va apoderar d’aquesta artèria urbana escapçada per la massacre terrorista. L’erràtica baixada de la furgoneta que buscava la mort de manera certa, després que “la mare de Satan” els esclatés als dits a Alcanar, va dur l’esglai i el silenci. Després que hi hagués una segona explosió al xalet d’Alcanar quan la policia mirava de determinar què era aquell arsenal de butà, d’acetona i d’aigua oxigenada, i que es va produir gairebé de manera simultània a l’atemptat de Barcelona. Després dels xiscles, el silenci. Alguns dels que hi eren diuen que no era ben bé un silenci net, sinó que era una remor sorda. Una mena de tensió de volum singular. En tot cas, la mort, la destrucció, la ferida sagnant, va tenir el contrapunt posterior del silenci, que també és una manera d’escoltar.

I per què ens costa tant d’estar en silenci? Potser ens fa por d’estar amb nosaltres mateixos, quan el silenci ens fa de mirall. Per això ens omplim la vida de sorolls. Quina mena de soroll no són les possibilitats d’estar permanentment connectats a les xarxes socials, al mòbil, pendents de missatges i de saber què fan els nostres amics? Aquesta dispersió que només ens afegeix ansietat, malestar i depressió, tal com han reflexionat, entre d’altres, Pablo d’Ors, Ramon Andrés i Joan Carles Mèlich. El silenci ha perdut pes en aquest present, en què el crit s’imposa per damunt de la raó, ja sigui als àmbits de la justícia o del debat. És clar que de silencis previs als atemptats també n’hi ha hagut molts, ja sigui entre la informació que no ha circulat entre cossos policials o entre aquells mecanismes d’alerta que no van saber preveure que es podia precipitar la desgràcia com va acabar passant a Cambrils, a Barcelona, com va passar a Ripoll, a Alcanar, com va passar arreu. Potser el silenci de després dels atemptats venia a buscar la reflexió sobre qui som quan aixequem murs de l’altre silenci, el que va servir de fonament de l’atemptat.