Les bases del No

N’hi ha que diuen que cal eixamplar les bases del Sí. D’altres, superar el sistema de partits indepes amb primàries obertes i llistes unitàries. No seré jo, pobre articulista d’estiu, qui els contradigui.Però em crida l’atenció que l’independentisme busqui en l’espai del Sí la solució al problema, quan la mare dels ous és una altra: les bases del No.

L’independentisme ha fet els deures: porta sis anys fent majories al Parlament i plantejant al conjunt de la societat catalana la proposta d’articular-se amb un nou Estat més just, més modern, més lliure. Sense violència, cridant a les urnes, posant-les finalment, i defensant-les fins i tot en situacions extremes. No es tracta d’eixamplar el Sí, sinó d’eixamplar el vot del No, que ara per ara és testimonial. El dia que els del No acceptin que cal votar aquest No, que cal expressar-ho de forma vinculant a través d’un mecanisme compartit amb la resta de la societat, s’haurà acabat la crisi. És a les seves mans. Mentre no passi això, aquest conflicte només es resol per la imposició de la força i el desgast. I la força l’únic que la vol exercir és l’Estat espanyol, que és qui colpeja, empresona, suspèn parlaments, anul·la lleis, amenaça i domestica meses del Parlament i tolera feixistes al carrer i a les comissaries.

L’ús de la força ha tret el debat del lloc on era: la democràcia. La repressió i el dolor pels presos i exiliats, la guerra contra de símbols, el debat jurídic, han allunyat el tema de fons:la resposta democràtica que cal donar a una pregunta que una part de la societat catalana fa al conjunt de forma cada cop més insistent i majoritària des del 2010. L’Estat i els seus partits han centrat el seu esforç a desvincular els votants del No d’aquesta crida democràtica. La Llei no ho permet, són els del 3%, són supremacistes... Que no se sentin interpel·lats. Amb un paper desmobilitzador especialment escandalós i incoherent per part dels dirigents parlamentaris dels Comuns el setembre del 2017, desactivant amb filibusterisme i demagògia unes bases del No que per cultura democràtica eren propenses a participar. Tot, en defensa d’un statu quo i d’una Constitució que ja no disposa a Catalunya del consentiment social necessari.

Com s’interpel·la el No? Acatant i assumint imposicions com s’ha fet des del 21-D no sembla el camí. Per què he de sotmetre el meu No a escrutini, si vosaltres ja l’esteu assumint? Cal tornar a posar sobre la taula amb totes les conseqüències el conflicte democràtic que significa, per una banda, aplicar per la força una Constitució que avui no suportaria una votació a Catalunya, i per l’altra perseguir i castigar penalment una República que té un gran suport social. Aplicar a una societat un règim legal que no vol és una immoralitat democràtica. I davant d’això, l’hegemonia a Catalunya és claríssima a favor de la democràcia. A això cal interpel·lar els de No: que siguin ells, i no les porres de la policia o els barrots dels jutges, els qui decideixin, amb la resta de catalans, si volem ratificar i construir la República declarada el 27-O, o ratificar i mantenir el règim de la Constitució del 78. Mentre no assumeixin això, només queda la imposició de la força i el desgast, un escenari llarg i de resistència que no significa, ni molt menys, la victòria del No.