Per què?

La desolació d’una educadora social, la de la família, la de l’entorn i la d’una societat que es sent tolerant, oberta i solidària i creu que va ser castigada de forma injusta. I la indignació i la ràbia de descobrir en quatre vailets corrents tanta disposició a deshumanitzar l’altre i la més absoluta manca de compassió, que són monstruositats molt més terribles que l’odi. Aquest per què? profundíssim que no troba perquès per assossegar-se mínimament, i que quan els troba, quan omplen el barroer argumentari de les ideologies dels baixos instints, esdevé igualment monstruós. I malgrat tot, la necessitat d’entendre, d’aproximar-nos als seus dimonis per intentar conjurar-los. Pensar en la crisi personal de qui està entre dos mons i no troba el seu lloc a cap, de qui per formar part del nostre ha de renunciar al seu i, sovint, si ho fa, no acaba de ser acceptat perquè queden els cognoms, el color, les dificultats per la feina o el lloguer del pis o el menyspreu pels orígens. És un buit que mortifica i que pot omplir el miratge d’una identitat clara, d’una identitat perduda que mai ha existit, i la possibilitat de trobar el sentit de la vida en un projecte cruel, violent i estúpid, però rodó i heroic. I l’edat del nihilisme i la combinació que explica Joan Garcia del Muro en el Soldats del no-res entre aquesta expressió fanàtica que és més una islamització de la radicalitat que una radicalització de l’islam, i el narcisisme exhibicionista de la nostra societat. La negació de l’altre que practiquen els soldats del no-res, en essència, no difereix d’aquells vídeos de Youtube on es mostra amb satisfacció la crueltat sobre un captaire o sobre una dona triada a l’atzar a la qual es fa caure amb coça al turmell. Els sàdics vídeos de l’ISIS, la frivolitat despietada dels fanàtics suïcides, o aquelles barbaritats dels soldats americans a Abu Ghraib, adquireixen el sentit definitiu quan es visualitzen, exactament com els imbècils que exhibeixen les seves petites crueltats a la xarxa. És tot això, en efecte, però també és la hipocresia del nostre món. A aquests joves se’ls captiva amb imatges ben certes de nens palestins o sirians morts, o amb les carnisseries provocades per drons a l’Afganistan, amb realitats que aquí es viuen amb indiferència i a ells els omplen la mirada. Saben del cinisme de qui fa líriques proclames a favor dels drets humans després de cobrar comissions per la venda d’armaments i el paper dels poders occidentals que posen i treuen dictadors, o envaeixen i bombardegen països en defensa d’interessos geoestratègics i econòmics mentre ens parlen de democràcia, llibertat i convivència. I saben del neocolonialisme, el racisme i l’espoli. No sé si ens seguirem matant fins al col·lapse final de l’univers, però si hi ha cap sortida, segur que queda molt més a prop de la força instintiva que contenia l’abraçada entre els pares del nen assassinat a la Rambla i l’imam de Rubí, que del conreu de la por i la islamofòbia.