Raimon

No sé si l’heu sentit o l’heu vist, però jo estic commocionada: L’últim recital de Raimon és una obra mestra. Està compost per dos CD i un DVD. Rememorar Veles e vents, i d’altres sobre el gran Ausiàs March, que Raimon va popularitzar, et posa un nus a la gola. Com Espriu. Com altres clàssics en llengua catalana. I a sobre, la cançó protesta, quan va elevar als escenaris el neguit de tota una societat, i ho fa d’una manera tan vibrant com cap d’altre. Sentir de nou el Diguem no posa la pell de gallina.

Penso també en l’empenta dels valencians, en l’arravatament, en la valentia, en unes circumstàncies que, la majoria, són negatives: una castellanització sembla que insuperable, una corrupció pública monstruosa, i sobretot la manca d’un Joan Fuster (que tant va contribuir al començament de la carrera de Raimon) que feia una mena de lideratge intel·lectual, respectat a tot arreu.

Sabeu? La sacrosanta Constitució espanyola, aquella que Moisès va baixar del Sinaí, té un article en què prohibeix la col·laboració entre “comunidades autónomas”, i està dedicat als Països Catalans. Veure el Rivera ensenyant un mapa dels Països Catalans i dient que som imperialistes, a més d’un profund analfabetisme, significa els ressorts inconscients d’aquella cruenta guerra per aniquilar-nos a tots plegats.

El resultat és que hem funcionat, obedientment, com si fóssim mons diferents. Hi ha absurds com els llibres de text, que serien més rendibles per a la població global dels Països Catalans.

Raimon va ser un terratrèmol, va ser el crit d’alerta contra la dictadura. Amb una guitarra i la seva veu. Aquest disc, L’últim recital, va ser enregistrat en directe al Palau de la Música Catalana el 27 de maig del 2017. La qualitat és altíssima. L’emoció, d’aquella que et fa aigua als ulls. Gràcies, Raimon. Per existir, per cantar i per ser tan bo.

Quan em rabejo per la situació actual, ja sé què he de fer: escoltar L’últim recital, i saber que tenim raó. Des del 1707/1714.