Terra d’acollida

En alguns aspectes sembla que ens trobem en els anys setanta: feixistes desbocats, militars en peu de guerra, govern espanyol erràtic i resistència popular i pacífica al carrer. Amb una gran diferència: llavors, per als que érem partidaris del canvi i la ruptura, tot semblava possible, i quaranta anys més tard veiem que no ens vam saber despendre de l’allargada ombra del franquisme, que continua campant en aquesta corcada democràcia monàrquica, base real dels problemes que vivim. Sovint s’oblida que a Joan Carles el va coronar Franco i s’han evidenciat els peus de fang del suposat heroi del 23-F, i la incapacitat del seu successor per entendre la idiosincràsia catalana i el canvi del signe dels temps. He recuperat un paper de 1975 amb els noms dels companys llagosterencs amb els quals vam celebrar la festa de quintos (tot i l’obligació d’anar a fer el servei militar, els comiats eren autèntiques festasses); doncs bé, tots els noms estaven escrits en català, fins els de xicots andalusos que feia poc havien arribat, i alguns encara és l’hora que parlin la nostra llengua. No recordo si es va pactar amb ells o es va tirar pel dret. Hi havia el convenciment que així havia de ser, com ho ha estat quan he participat en alguna assemblea oberta (veïns, AMPA, professional...) i algú ha demanat allò típic: ‘en castellano, que no lo entiendo’. Sempre s’havia contestat: ‘d’acord, no es preocupi, quan acabem li ho explicarem tot’, i continuàvem parlant en català. Aquesta dialèctica presenta avui un full molt més prim i delicat. Quan el 1980 van sortir escollits dos diputats andalusistes, els espanyolistes hi van veure una oportunitat, i aviat els populars parlaven en castellà al Parlament, i ho han sistematitzat Ciutadans, que els avancen per la dreta amb les reivindicacions espanyolistes i és un format habitual en les intervencions. Però no tot està perdut. Amics que aquest estiu han anat a un poble de l’interior de Terol i a un altre de Lleó, han tornat dient que gairebé hi han pogut fer vida en català. Aquesta és una altra realitat que els espanyolistes s’entesten de no veure: Catalunya és des de temps immemorials terra hospitalària, i quan els catalans d’acollida tornen als orígens són agraïts amb la terra que el ha permès viure amb dignitat. A veure si els ingrats en prenen bona nota.