Tribuna
Anhelada serenitat
El temps estival és especialment idoni per fruir de la serenitat. La millor imatge per descriure un cor serè és la d’un estany de muntanya. L’aigua quieta, transparent, nítida és com un mirall pla que contrasta amb les arestes de les roques que s’apilen en la tartera. Un estany net i diàfan és un espill que reflecteix clarament el rostre del caminant. No enganya, no traeix, no distorsiona, no amaga la suor, ni les arrugues, no simula res. En l’estany s’hi veu reflectit tal com és.
La serenitat neix de l’acceptació feliç d’un mateix, però aquest naixement només té lloc quan un ha deixat de perseguir el que no és, quan es reconcilia amb la seva naturalesa i no experimenta la necessitat de jugar a ser el que no és, ni a tractar de ser el que els altres esperen que sigui. En l’estat de serenitat no hi ha expectatives, no hi ha fretura, no hi ha frisança, no hi ha culpa, tampoc rancor.
És la percepció interior de la reconciliació i, com a tal, el fruit d’una conquesta. La serenitat mai no és una casualitat. No advé per atzar; ni és un do generós. No és la culminació del desig; sinó la capacitat de viure’l amb actitud despresa. És la pau amb un mateix, la reconciliació amb la pròpia memòria, l’acceptació joiosa del propi ésser. No és la impassibilitat, tampoc no és la indiferència del món; és la vivència agraïda d’existir, la sensació que no cal demostrar res a ningú, que no s’ha de projectar res, que tot està bé tal com està i que la felicitat comença ara.
Escriu Miquel Martí Pol: “No pensis mai que és tard i no facis preguntes/ Amara’t d’horitzons./ Cansat i tot, / en cada gest et sentiràs renéixer.”
Els dos principals obstacles de la serenitat són la memòria ferida, el passat que retorna cíclicament i emmetzina l’ànima amb episodis que van tenir lloc anys enrere; però també la preocupació pel futur que usurpa l’ara i segresta el present. No esperar res, no recordar res; sentir-se integrat en el present, reconciliat amb la pròpia naturalesa, sense el més mínim desig de canviar ningú: en això consisteix la serenitat que, en sentit estricte, no és una emoció, sinó un estat que endolceix totes les emocions.
Com lúcidament mostra Martin Heidegger, la serenitat és l’estat de pacificació que s’esdevé quan s’ha tingut l’audàcia de deixar anar, més encara, de deixar-se anar. És ardu deixar anar, deixar fer, deixar ser. L’instint possessiu, l’anhel de dominar i de controlar emergeix de les profunditats humanes i pretén sotmetre-ho tot a la pròpia voluntat. Mentre aquest anhel és viu, no hi ha serenitat, no n’hi pot haver, perquè tot es desitja sotmetre al propi control.
El lligam, la dependència, la voluntat de dominar i controlar allò que és real commou, trastorna, altera i és font de tota mena de patiments. La serenitat és la victòria sobre la més difícil de les lluites, la que s’esdevé en el fur interior i que té, com a missió, deixar anar, cedir poder, renunciar a voler controlar-ho tot; consisteix a posar-se en les mans de la realitat, acceptant tal com és, estimant-la tal com és, sense voluntat de canviar-la, de transformar-la, de convertir-la en l’argument dels nostres somnis.
Diu Thomas Merton que el savi no actua per si mateix, i encara menys per a ell sol. La seva acció no és una manipulació violenta de la realitat exterior, un atac contra el món extern, sotmetent-lo a la seva voluntat conqueridora: al contrari, respecta la realitat exterior sotmetent-s’hi i el seu sotmetiment és alhora un acte d’adoració, un reconeixement del seu caràcter sagrat i un acompliment perfecte d’allò que la situació precisa exigeix. Sap que el món és un recipient sagrat que no s’ha de fer malbé ni s’ha d’intentar agafar. Deixa que tot flueixi com ha de fluir. No té necessitat d’apropiar-se res. Sap que agafar la rosa és perdre-la per sempre. La serenitat neix de la saviesa de deixar ser i de deixar fer.