La broma

En la llengua que escric grans i petits utilitzen amb tota naturalitat l’expressió “fer cagar el tió”. Que l’escatologia sigui una mena de poètica nacional dels catalans deu haver despertat algun interès antropològic. Potser per això el català té dificultats en l’ús de paraules d’aquest camp semàntic quan es troba en altres entorns culturals. Recordo perfectament els circumloquis que, fa anys, em vaig sentir obligat a utilitzar quan en una consulta mèdica per telèfon volia referir-me a les caques d’un nadó (“les taques que ha deixat el bebè als bolquers”). La consciència de les paraules tabú obliga a fer grans excursions lingüístiques. Per anunciar que la seva dona estava “prenyada”, l’escriptor Langdon-Davies va escriure als seus pares (era a principis del s. XX) dient-los que la seva jove esposa “passava els dies fent peces de roba ridículament petites”. En aquest context, sovint es produeixen operacions per contravenir l’excés d’encotillament. El poeta angloamericà T.S. Eliot, un home extremament formal, sempre clenxinat i vestit pulcrament, tenia al seu despatx de l’editorial Faber & Faber un coixí que emetia el soroll d’un pet estrident així que el visitant s’hi asseia. Era la manera que tenia el pobre Eliot de practicar allò que, a l’època, la gent de la seva classe social en deia “obscenitat subversiva”. El lector ja deu sospitar que el potencial revolucionari d’un pet o d’una broma és limitat i, efectivament, el senyor Eliot era als antípodes dels revolucionaris anglesos dels anys 30. Ara, un que sí que n’era, de revolucionari, George Orwell, va escriure que tots els acudits contenen “una minúscula revolució”. Trencar una convenció, riure-se’n, suggereix un esperit rebel. A la famosa novel·la La broma, de Milan Kundera, un home és destituït del càrrec i expulsat del partit comunista per culpa d’una frase burleta que havia escrit de jove. Kundera sabia per experiència pròpia fins a quin punt els estats totalitaris consideren els acudits una seriosa amenaça a l’estabilitat del règim.