Iaia biònica

Set dies enrere la meva àvia Mercè va fer noranta-set anys. La iaia és una dona bonica d’ànima biònica, per bé que aquesta definició pugui semblar una paradoxa. És tot cor, però té una energia descomunal, encara, com si portés una bateria infinita. Amb la distància vertiginosa de tres anys per fer-ne cent, la noia de la piga viu en una casa de dos pisos, amb tres patis i moltes finestres. Cuina, neteja sobre net i estén la roba. Llegeix el diari cada dia, escombra el carrer i xerra amb les veïnes, totes més joves que ella.

Mantinc llargues converses per telèfon amb la meva iaia, i ho faig de tu a tu. M’agrada escoltar-la. Repassem la vida, les sèries, les mancances del progrés i els topalls generals de la vida. Té un hàbil sentit de l’humor perquè està de tornada de tot. Sembla una dona francesa amb cervell anglès: “El que em fot és no poder anar a teatre ni a l’òpera: totes les amigues fa anys que se m’han mort.” Ella és cafetera i li encanta la xocolata negra. Té dues maragdes als ulls, llavis carnosos i una elegància natural que algun dia, si hi soc a temps, m’agradaria heretar. La iaia Mercè és guapa: té noranta-set anys i segueix sent preciosa.

El que més m’agrada de la meva àvia és que mai no m’ha fet un petó sense boca, aquella mena de petons grisos dels cònjuges o dels hipòcrites. A l’hora del brindis, li vaig demanar que creuéssim les copes com ho fan els enamorats. Ella somreia. A la taula del costat hi havia una senyora de cent anys. La meva àvia, tota decidida, es va aixecar i s’hi va dirigir. Vaig veure com s’abraçaven: l’escena va ser d’una bellesa poètica intensa que em va estremir. L’art d’envellir, aquest és el lema de la iaia Mercè.