Franco, a tots els duros

L’exhumació de Francisco Franco i la reconversió del Valle de los Caídos en

alguna cosa diferent del que hi ha ara són una prova de foc per a la democràcia espanyola. Aquesta decisió ha posat en guàrdia la família del dictador, de qui és difícil saber fins a quin punt els importa on estigui la tomba de l’avi però, per contra, és molt fàcil deduir que combatran fins a l’extrem qualsevol intent de tocar-los ni un euro, ni una propietat, ni una acció de borsa. Perquè aquí està la clau de la transició. No reclamar ni un duro del que el franquisme va robar, ni tocar un pèl als que van matar i torturar per defensar els lladres.

D’aquí la inquietud d’una part de les elits de Madrid, que no veuen clar que es toqui el Valle de los Caídos pel precedent que pot significar. De fet, aquesta obra és a l’origen de la prosperitat d’unes quantes empreses que encara avui formen part essencial del capitalisme madrileny que s’expressa en l’Ibex-35. Acciona, OHL, ACS o Iberdrola tenen al seu si diverses societats beneficiades pel franquisme monopolístic i dos dels principals empresaris de Madrid, Florentino Pérez i Juan Miguel Villar-Mir, gestionen els actius d’empreses que van disposar d’alguns dels 20.000 presoners republicans que van treballar per a ells en condicions de semiesclavatge al Valle de los Caídos. L’obra, megalòmana, va costar 2.421 milions de pessetes de l’època, més del que l’estat franquista es gastava en educació als anys seixanta. Van anar a parar a les butxaques de quatre lladres. Mai no han restituït res.

Juan March, el financer del cop de 1936, va rebre com a premi el control del sistema financer espanyol. A la llarga, els March van passar a invertir també en el sector energètic, controlant Fecsa, una companyia que va acabar diluint-se dins l’actual Endesa. Al final d’aquest circuit hi ha l’actual Gas Natural Fenosa, amb Felipe González com a conseller. En fi, tot un entramat molt difícil de desfer fins i tot si hi hagués voluntat política, que no n’hi ha. Gens.