Exhumant la Transició

Amb l’exhumació de les restes de Franco, han tornat debats que ja crèiem superats. Polítics i opinaires discutint si la Transició va ser un procés modèlic digne d’exportar, que si va ser la gran estafa col·lectiva, que si es va fer el que es va poder...Dirigida pels hereus de l’antic règim i tutelada per l’exèrcit, la Transició té el seu relat, els seus protagonistes i apologetes i un vocabulari propi, allò de la generositat, l’altura de mires, les renúncies, la concòrdia, el consens...

Comparteixo la idea que la Transició va servir per allunyar aquella imatge goyesca dels espanyols discutint a garrotades, però s’ha demostrat que la reforma política aprovada per sortir de la dictadura va deixar massa caps per lligar.

Amb tot, em fa l’efecte que el problema no rau tant a jutjar l’èxit o el fracàs de la Transició, a discutir si va ser una obra en què emmirallar-se o una imposició dels poders fàctics, sinó en la incapacitat que trobem ara a l’hora d’abordar els conflictes que aquell període va tancar en fals. Que, quaranta anys després, els crims del franquisme segueixin sense reparar, que la monarquia o la unitat d’Espanya no es puguin qüestionar, que s’invoqui la Constitució com un tòtem intocable per bloquejar tota demanda de canvi... tot això demostra que aquell pacte i aquell consens tan elogiats no tenen un fonament tan sòlid com ens volen fer creure els de la Transició exemplar.