Les primàries de la confusió

La figura de les primàries és una bona opció perquè les bases d’un col·lectiu puguin incidir en la tria de lideratges. Però sincerament crec que el sistema que alguns plantegen ara a l’independentisme és un projecte poc idoni. Primer perquè el principal impulsor, Jordi Graupera, té tota la legitimitat per fer les propostes que vulgui, però resulta poc compatible amb paràmetres d’equanimitat el fet que ell n’hagi estat cervell, impulsor, prescriptor, cercador de suports com el que ha arribat amb l’ANC i de sobte es transformi en un candidat més. No dubto de la bona fe de ningú, d’entrada. Però qualsevol oponent pot al·legar que l’elecció no se situa precisament en criteris de neutralitat exquisits. També cal veure quin és el cens i quins són els paràmetres de representativitat establerts: sobre els gairebé 290.000 votants que va assolir l’independentisme (CiU, ERC i la CUP) a Barcelona el 2015 quants participants en les primàries fan un candidat representatiu de tot l’independentisme a la capital catalana? Més de la meitat, que serien 150.000? Si són 100.000 què passa? I si només són 20.000 el guanyador de les primàries es presentarà també com el candidat unívoc de l’independentisme? Tot plegat, entre coses que sabem i no s’entenen i coses que s’entenen tot i que no les sabem potser seria l’hora de no desorientar més el personal. Perquè si l’objectiu és forçar una llista única, ni que sigui només entre el PDeCAT i ERC, aquesta ja es va fer amb JxSí sense primàries ni artefactes. I si el que es vol fer és un canvi de processos democratitzador, probablement el més adequat seria modificar les lleis electorals per fer un sistema de dues voltes que llavors sí que permetria que cada independentista triés la seva opció ideològica prioritària en la primera fase i en cas de quedar descavalcada decidís en segona volta si dona suport o no a altres opcions afins front a un adversari comú. Amb un sistema ben reglat i clarificat, acordat entre tots.