Guerra escrita

Avui dia, per sort, part de les batalles ideològiques es lliuren a l’arena mediàtica, on ja no s’hi perden vides. A tot estirar, hom hi pot deixar els nervis, la paciència, les formes i algun cop el sentit del ridícul. No és cap novetat la feblesa del sobiranisme als mitjans d’àmbit estatal, siguin públics o privats, i aquests dies s’està comprovant amb cruesa arran del més que dubtós episodi dels llaços grocs al parc de la Ciutadella.

A internet s’hi pot fer més feina. però costen d’apamar les forces pròpies i les del contrincant, perquè els timelines de Twitter ens els fem a mida i s’ha de tenir molta flegma i un fetge de titani per endinsar-se sense xarxa en els abismes del discurs de l’unionisme ranci. Alerta, que també fa una mica de basarda llegir alguns sobiranistes amb vocació d’almogàvers amb ganes de brega, que esperem que mai no traspassin els límits d’un teclat fatxenda.

Diuen els estrategs bèl·lics que a l’adversari se l’ha d’afrontar en els seus punts febles i, en canvi, evitar-lo tant com es pugui als terrenys on és fort. La batalla a la premsa unionista està més que perduda i allà l’independentisme no hi convencerà ningú, perquè s’hi tortura la realitat fins a acoblar-la als prejudicis dels que ja estan convençuts d’antuvi. Però encara hi ha àmbits lliures, de moment, on continuar denunciant-hi les canallades, amb l’esperança que els que encara no tenen clar el que passa ho acabin sabent.