De set en set
L'examen
Som a Bordeus. Estem acabant de sopar en un restaurant. Per a mi menjar formatge de postres és com si m’obliguessin a resar el parenostre a l’inrevés. Sort n’hi ha del vi i del sensacional enòleg que galvanitza el sopar en una taula massa (poc és sempre massa, en aquest cas) poblada de professors, i, per tant, propensa a caure en el parany de parlar de pedagogia sense aplicar-se aquell punt d’inflexió rebel en què la teoria reconeix l’excés de teoria. De cop, emergida d’entre la marea de taules veïnes, una minyoneta preciosa, d’uns vuit anys, es palplanta davant meu amb un paper a les mans i em pregunta: “Ets en Lluís Muntada?”. (Dissortadament) “Sí, guapíssima! A què dec el goig?” –li dic–. “Els meus pares m’han dit que hauries de passar aquest examen” –contesta la noieta que té dos estanys blaus als ulls i uns cabells que dibuixen ondes–. Amb la mirada busco els seus pares. Els descobreixo, somrient-nos des d’una taula del restaurant. Deu metres de distància dansen amb els vint anys que fa que vaig tenir l’Alba i en Jose d’alumnes. L’examen. “Jo diré una frase i tu has d’acabar-la, eh!”. “D’acord, senyoreta!”. “Mai-no-et-banyaràs-dues-vegades...” –comença a llegir–. I jo: “a la mateixa banyera!” (Heràclit). “Pen-so, a-les-hores...”. “Existeixo!” (Descartes). “La-llei-moral-al-meu-cor...”. “I el cel estelat sobre la meva testa!” (Kant). “No-no!”, –em corregeix–: “sobre-el-meu-cap”. “I ja l’última: “Totes-les-coses-perseveren”...”. (Spinoza, amic!): “en el seu ésser!”. La noieta puntua l’examen. He tret un 8 sobre 10. Totes les coses perseveren en el seu ésser. Li demano el paper per escriure-hi un altre pensament, de regal per als seus pares. És de Plató: “El temps és la imatge mòbil de l’eternitat.”
Comença el nou curs escolar. Vinga amunt!