La música de la terra

Com que veig que darrerament no es parla del compositor Joan Guinjoan (Riudoms, Baix Camp, 1931), que continua actiu, tot i que amb dificultats, a punt de fer 87 anys, doncs ja ho faré jo, que per alguna cosa soc el seu biògraf, pràcticament des que el vaig conèixer, l’estiu del 1971, quan ell exercia la crítica musical al Diari de Barcelona.

El mestre Guinjoan és d’aquells que no es jubilen a l’hora de crear música, i ara mateix està tractant de compondre una cantata, amb cors i gran orquestra, sobre textos fonamentats en les quatre estacions, del poeta Toni Clapés, amb qui ja havia col·laborat en una ocasió anterior, amb l’obra Fiat Lux, i aviat, el març de l’any que ve, al Palau de la Música, es donarà a conèixer una obra de Guinjoan per a piano, inspirada, també, amb versos de Toni Clapés. I és que aquesta cantata, titulada De la terra, em ve com l’anell al dit per remarcar, justament, la influència real que la terra concreta d’avellaners del mas familiar dels Guinjoan va tenir en la primera joventut del futur músic, allà al Riudoms natal, just acabada la guerra, quan poc després començaria a Reus els primers estudis de piano.

Dintre les dificultats –en aquella època, abans i ara mateix– que suposa voler ser artista, aquells van ser –com ha remarcat sempre Guinjoan– els seus primers “anys heroics”, que van continuar quan es va instal·lar a Barcelona, a les primeries dels 50, i quan feu l’aventura de París, ampliant estudis de composició i havent-se de guanyar la vida amb un trio tocant pels bistrots, com aquell llegendari Au Pére Tranquille, que encara existeix prop de Les Halles, l’antic mercat parisenc. Retornat a Barcelona a primers dels anys 60, va continuar per a ell una existència urbana frenètica, uns segons i tercers “anys heroics” (classes, assajos, concerts, crítiques, conferències, i, quan podia, esgarrapant temps per a la composició). Lluny ja quedaven el matxo i la mula, el mas agrícola de can Gebellí i els quadros d’avellaners, i les formidables torrentades que baixaven per les rieres del Baix Camp, però no oblidà res de tot això. En la tremenda soledat de davant del pentagrama, estic convençut que la seva música es va impregnar de les sonoritats camperoles que tan intensament havia viscut: el carrisqueig de l’arada, la bavada del matxo, el zumzeig de l’abellot, el mestralet que agitava els oms, el crit de la terra en ser fendida, el renec humà en obrir-la, la cridòria entre les garbes o la música íntima de la suor davallant del pit.

De tot això és fill directe Guinjoan i no ha de sorprendre que sigui un home d’alta sociabilitat, tan pagesa, tan catalana, tan del Baix Camp, com el seu paisà Gaudí. Els companys d’ofici i públic en general estimen el seu caràcter obert, generós i d’un humor ple d’ironia, però, lògicament, si algú es passa de llest o li posa directament el dit a l’ull surt la fortalesa, plena també de digne orgull, dels seus temps lligats a la terra. I ara, amb la Cantata de la terra, Toni Clapés s’incorpora a la il·lustre nòmina de poetes que ha musicat Guinjoan: Carner, Foix, Espriu, Blai Bonet.