Descuits

Un dels destrets més greus que està patint el sobiranisme és la dificultat de comunicar una simple autodefinició de forma correcta i sense tergiversacions malèvoles per part dels adversaris polítics i mediàtics. Aquests sovint recorren a fal·làcies atribuint defectes personals o errors puntuals a tot un col·lectiu, en aquest cas feliçment divers; o a descontextualitzacions, o a falsos dilemes, equiparant per exemple discrepància amb la Constitució amb delinqüència. Els intents d’explicació, que Foucault hauria definit com a parresia, que en grec antic significava aproximadament “dir-ho tot”, prendre la paraula lliurement i manifestar-se (amb el risc de rebre clatellada), han estat útils més enllà dels Pirineus, sense tantes traves, però sovint infecunds i fins contraproduents Ebre enllà. Aquests dies, a les xarxes, s’ha produït un fenomen esperançador, arran de la serp d’estiu dels llaços de posar i treure. Es tracta de la resposta massiva de molts ciutadans de l’Estat d’omplir espais virtuals i físics de llaços grocs, fent arribar, per primer cop de forma tan consistent, una solidaritat per molts inesperada. La resposta ha estat a l’altura i a Twitter ja hi ha un munt d’ofertes de catalans amb l’etiqueta “a casa meva n’hi caben dos” perquè els espanyols que ho desitgin vinguin a passar l’Onze de Setembre entre nosaltres i que vegin sense intermediaris perversos “el que passa a Catalunya”. I és que a molts aquesta “internacionalització” se’ns havia descuidat.