De set en set
Oh my cat!
Realment mai no podem acabar de descartar que l’ésser humà contemporani ha tocat sostre en qüestió d’imbecil·litat. Sempre hi ha novetats que engreixen els annals de la psiquiatria. Llegeixo una notícia que em deixa perplexa: “Un refugi d’animals diu que ningú vol adoptar gats negres perquè no surten bé a les selfies.” El cervell humà està patint un retard a marxes forçades. Val més que els individus amb coeficient nul no tinguin fills, no fos cas que no quedessin bé a les fotos i, sobretot, que la imbecil·litat s’heretés i la caguéssim del tot. Les aparences, una malaltia important del nostre segle, l’ús narcisista de les xarxes socials, la mentida. A partir de l’edat mitjana, els gats negres s’associaven a la superstició, la mala sort o la bruixeria: de fet hi ha èpoques de l’any en què les protectores no cedeixen cap animal del color de l’atzabeja per por que algun adoptant tarat faci servir les bestioles per a qualsevol mena de ritual demoníac i crematori. Sí, encara hi ha penya que no hi és tota, que està com un llum de ganxo. Però ara la demència supera la superstició històrica i assoleix cotes d’estupidesa inaudites basades en un concepte estètic esbiaixat. A tots aquests llunàtics, els diria que els gats negres eren considerats sagrats a l’antic Egipte perquè estaven relacionats amb la deessa Bastet; que, als mariners, els portava sort tenir un gat negre a bord, i que a casa n’hi ha dos i són una preciositat. Autoficcions a banda, no donar una oportunitat a un animal perquè el color del pèl no lluirà prou a les fotos és una solemne collonada digna d’encèfals en desús.