Jacobinisme parisenc

En aquesta vigília d’una diada (que hauria de ser històrica i multitudinària) que, alhora, pot ser l’inici de molta activitat política i social, amb conseqüències força imprevisibles: la qual cosa es comentarà i s’analitzarà, per activa i per passiva, en els pròxims dies i/o setmanes; avui considero que toca apuntar la creixent solidaritat nord-catalana envers els presos i exiliats polítics i, en general, amb el procés de “sacsejament” democràtic de Catalunya (Principat) i la fulminant i duríssima reacció –tot i que embolcada de floritures perfumades made in France– i, alhora, amb certs elements neocartesianistes del “tradicional” centralisme jacobinista parisenc.

No hi ha cap dubte que el torrent de solidaritat catalanitzadora que s’ha reflectit en les darreres setmanes des de Perpinyà, i el conjunt de l’anomenada Catalunya del Nord, ha incomodat els cenacles polítics gals de l’Élysée, Matignon, el Quai D’Orsay, el Palais du Luxembourg, l’Assemblea Nacional i d’altres superestructures econòmiques i mediàtiques de l’univers franco-français. Per altra banda, no és menys cert que les pressions del “pinyol” més dogmàtic de l’Estat espanyol –més enllà del govern espanyol de torn– cap a l’executiu Macron han influït poderosament en la fulminant reacció del jacobinisme parisenc. I, efectivament, esmento el terme parisenc en comptes de francès perquè un servidor considera que els pobles de França, els pobles que formen l’Estat francès (llatins, celtes, germànics i bascos), cada dia entenen més que les demandes i exigències democràtiques del poble de Catalunya per poder aplicar l’inalienable dret a l’autodeterminació són profundament justes i europeistes. El fet que recentment l’alcalde de Perpinyà (un respectable conservador no independentista) rebés el president Torra amb el llaç groc a la solapa i li lliurés la medalla d’or de la ciutat va molt més enllà d’una simbologia; pot ser un símptoma que les coses, molt a poc a poc, estan canviant a favor de la llibertat, la democràcia i l’europeisme sincer. També cal esmentar que la llengua francesa, els francòfons i la francofonia (respectuosa de la llibertat dels pobles) van molt més enllà d’aquest nefast jacobinisme parisenc, aliat d’un nacionalisme castellano/espanyol molt malgirbat i amb tics molt antidemocràtics en ple segle XXI.