Octubre republicà

Setembre, octubre, novembre, desembre republicans... Manllevo el títol d’una expressió del magnífic llibre d’en Vicent Partal: Nou Homenatge a Catalunya, que recomano llegir, sobretot en moments de desànim. Ell parla de l’octubre de l’any passat quan “allò que semblava impossible es feia realitat i el govern democràticament elegit pels catalans passava a ser tractat per una policia d’ocupació, acabada d’arribar a Barcelona, com si fos una vulgar organització criminal i totes les costures de la democràcia s’esbotzaven”. En Vicent fa un relat del que hem viscut aquests darrers anys tan minuciós com necessari perquè malgrat haver-ho viscut dia a dia necessitàvem algú de ploma i to com els seus que ho escrivís per donar-li sentit globalment i fer-nos veure que realment vam fer història. I no és una metàfora.

El discurs del President Torra de dimarts passat també va en aquesta línia i ens fa conscients que encara fem història i que la farem en un futur, sobretot a partir de la diada i del proper octubre. La dificultat del moment que vivim fa difícil mantenir estratègies i discursos, i a curt termini tenim la urgent necessitat de trobar un mínim comú denominador, que per a mi és el mateix que alguns defensàvem fa quaranta anys, independència i drets socials (aleshores dèiem lluita de classes) que per poder-se fer efectiu només passa per transformar-nos en una república. El sentit d’aquest mínim comú denominador és la definició d’en Renan que en Partal ens recorda: la nació és un plebiscit quotidià. No és el moment de la ideologia, és el moment de l’autodeterminació, que vol dir independència i república com a únic camí de construir una societat socialment justa i el retorn a casa de presos i exiliats. En els grans moments, en els moments únics, la baralla és traïció. Ho vam entendre amb l’Assemblea de Catalunya malgrat l’engany per part de forces polítiques que avui tampoc ajuden de fer saltar el quart punt d’aquest mínim comú denominador consensuat: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia ...i Dret a l’Autodeterminació que algú va esborrar pel camí. Les forces representades a l’Assemblea de Catalunya eren molt diferents, més diferents que les que ara aglutina l’ANC, però van arribar a trobar aquest mínim comú denominador.

A les grans manifestacions de les diades d’aquests darrers anys i molt especialment l’1-O durant unes hores o potser durant uns dies, les diferències partidistes van desaparèixer i van quedar soterrades per una gran unitat, solidaritat, empatia i capacitat de resistència pacífica. I això ens ho hem d’anar repetint perquè és el valor més gran que tenim i el que ens ha fet avançar a passos de gegant. Algú, que em sap greu no recordar, deia en una entrevista o en un article fa poc que a les grans manifestacions convocades per entitats de la societat civil com són l’Assemblea Nacional i Òmnium, la gent ja no va darrere de la pancarta del seu partit, com abans, anem tots barrejats i tots ens sentim un. La ciutadania és la que marca el camí i quan els partits grinyolen, dubten o posen a davant els seus interessos electorals, ella reacciona.

Sé que em repeteixo i demano disculpes perquè em continuaré repetint perquè potser per deformació professional crec en la gran importància del relat que és el que emmarca i dona sentit a la nostra manera de fer les coses. Els unionistes el tenen, un relat basat en la manipulació i la mentida. Com diu en Vicent Partal, “l’Estat està avesat a creure que la realitat es pot modular amb imatges falses, difoses pel seu potent aparell propagandístic i ideològic”, avui mitjançant els mitjans de comunicació que controlen i per les xarxes socials, en el temps de la conquesta d’Amèrica mitjançant la Inquisició que inventava autors que molts acadèmics hispanistes encara utilitzen com a verídics.

La gent és la que ha impulsat el procés i l’ha rescatat en moments difícils que semblaven insuperables. Hem patit i ens hem desanimat i en moments molt tensos ha estat la mateixa gent que fent servir les xarxes socials ha fet un exercici col·lectiu de relaxació i autoajuda. Jo encara guardo alguns vídeos i whatsaps especialment útils, com un que de tant en tant utilitzo amb exercicis de respiració.

Com també ens recorda en Partal que deia Mandela: “Impossible és allò que no pot passar fins al moment que passa.” Nosaltres hem de creure que ho aconseguirem, i això és el relat que ens hem d’anar repetint. Hem de continuar mobilitzant-nos pacíficament i no permetre que els nostres representants facin ni un pas enrere perquè com també ens va recordar el president Torra a la fi de la seva conferència citant el mateix Mandela: “Els honors són per a aquells que no abandonen mai la veritat, ni tan sols quan tot sembla fosc i lúgubre, que ho intenten una vegada i una altra, que no es deixen desanimar mai pels insults, ni per les humiliacions, ni tan sols per les derrotes.” Així ho van fer els nostres avantpassats a partir de l’11-S del 1714 i així ho farem nosaltres, i espero que a diferència d’ells, aquest cop ho aconseguirem.

Bona diada!