L’espera

El temps regalat és el títol d’un magnífic assaig sobre l’espera, escrit per la periodista alemanya Andrea Köhler. Suggestiu i elèctric, aquest llibre –traduït al català per Angle Editorial– explora múltiples tipus, funcions, atributs, fases i sentits de l’espera. L’espera és aquest interregne entre, d’una banda, el desig i la por, i, de l’altra, el presumpte esdevenir d’un temps encara fluent i incògnit, transformat ell mateix en mesura pròpia, clepsidra de l’experiència. Mentre llegia aquest llibre proteic he recordat l’espera que Fernando Savater exposa a La infancia recuperada: de petits emmalaltim per poder cridar la mare des del llit, i així, en aquell compàs d’espera entre la nostra crida i la seva arribada tranquil·litzadora, entrenar-nos per quan, en el futur, un dia la cridarem i ella ja no vindrà. He recordat també un episodi del llibre La guerra no té cara de dona. En concret el fragment en què l’escriptora Svetlana Aleksiévitx recull el testimoni d’una sergent de l’exèrcit rus durant la II Guerra Mundial. La sergent explica el miracle que va presenciar quan Ania Kabúrovka, soldat de la secció de transmissions, va ser abatuda per una bala alemanya que li va perforar el cor. Mentre Ania moria en braços de les seves companyes va arribar la cartera, corrent, cridant: “No et moris, Ania! Duc una carta per a tu! És de la teva mare!”. La cartera va obrir el sobre i va començar a llegir l’encapçalament: “Estimada-filla-meva...”. Ania va reviscolar-se. I aferrada a la llum, durant tota la lectura va mantenir els ulls oberts, que va aclucar, ja per sempre, quan la cartera va acabar de llegir la carta. L’espera és aquest sublim precari de la nostra condició humana, una de les principals forces motrius del (des)viure.