Tribuna
Corrupció acadèmica
En un dels seus nombrosos llibres de pensament, Zygmunt Bauman fa esment d’un novel·lista nord americà que deia que l’optimista proclama que vivim en el millor dels mons possibles, mentre que el pessimista tem que això sigui veritat. En la guerra de màsters, tesis i doctorats que s’està lliurant, de moment, en dues universitats madrilenyes, amb repercussions polítiques de primer nivell, no sé sap si estem davant de fenòmens puntuals que afecten a ministres i alts càrrecs de la funció pública o bé assistim a la falta de control en el funcionament del sistema universitari. En aquest sentit vull ser optimista i no pessimista perquè sospito que a l’educació superior espanyola i catalana hi treballen milers de persones honestes i responsables.
Una cosa, doncs, és que els casos de corrupció acadèmica obliguin a revisar el sistema universitari i l’altra és com i perquè polítics del més alt nivell s’hagin aprofitat de la seva posició política per adulterar i falsejar els seus respectius expedients acadèmics en connivència amb autoritats universitàries. La ministra Carmen Montòn ha dimitit aquesta setmana per haver copiat parts substancials en el seu màster i, prèviament, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, va haver de deixar el càrrec i pràcticament abandonar la política per un màster del tot adulterat.
La cosa no s’atura aquí i la sospita d’irregularitats acadèmiques esquitxa al president del PP, Pablo Casado, que té expedients acadèmics plens d’irregularitats i de notes obtingudes amb la complicitat de persones que feien la vista grossa i entregaven els títols sense demanar el mateix esforç que exigien a alumnes normals. Aquesta deriva revisionista d’expedients acadèmics ha arribat al president Pedro Sánchez que va fer a corre cuita una tesi que no mereixia la qualificació obtinguda per un tribunal gens exigent. S’haurà de veure també què ha passat amb l’expedient minvant del líder de ciutadans, Albert Ribera, que ha passat de lluir un doctorat i un màster i ara ell mateix ho ha rebaixat a una simple llicenciatura en Dret.
En el fons d’aquest embolic acadèmic s’hi troba una falta de responsabilitat que és imprescindible en tota acció política. La frivolitat en que s’han obtingut titulacions acadèmiques diu molt poc del funcionament d’algunes universitats però encara diu menys de polítics de dreta i esquerra que han arribat a pensar que els seus currículums es podien inflar sense esforç per tal de lluir uns coneixements acadèmics que simplement no existien. Es sorprenent que els personatges afectats no hagin tingut la decència de dir que s’havien equivocat, que havien copiat, i que per això plegaven. Quan l’ètica de la responsabilitat forma part de l’atmosfera social i política d’una societat, les dimissions quan s’han vulnerat les lleis o les regles del joc són inevitables.
A la cancellera Àngela Merkel li han dimitit dos presidents de la República i sis ministres per qüestions relacionades amb la corrupció. La ministra d’Educació, Annette Schavan, amiga i col·laboradora personal de Merkel va dimitir per copiar conceptes que no eren propis en la seva tesi doctoral presentada feia trenta anys. Portava set anys de ministra d’Educació i el consell de la Facultat de la Universitat de Düsseldorf va decidir retirar-li el títol perquè «com a candidata al doctorat va presentar deliberadament arguments durant la seva dissertació que no eren seus».
La dimissió d’un càrrec polític no es produeix en la nostra cultura política fins que no hi ha més remei. El president Felipe González va estar molt desafortunat quan sentencià que els casos de corrupció no tindrien conseqüències polítiques fins que no hi hagués una sentència judicial. Tot i que aquesta idea està avui desacreditada, la corrupció política no ha tingut conseqüències en molts casos fins que el jutge ha emès una sentència. Cal recordar que Mariano Rajoy es derrotat en una moció de censura com a conseqüència de la primera condemna del cas Gürtel que esquitxava plenament al partit del que era president. El retràs incomprensible en la corrupció a Andalusia pel cas dels ERE fa que molts anys desprès encara s’estigui pendent de la sentència. A Catalunya, els casos de corrupció que han afectat al Palau de la Música i a Fèlix Millet han tardat més de deu anys fins que es conegués la sentència. El cas del tres per cent que afecta a Convergència està encara en fase d’instrucció.
La corrupció acadèmica pot semblar menor en tractar-se de casos que afecten només a expedients universitaris. Però tan s’hi val. La responsabilitat en qüestions menors té els mateixos efectes que la caça major quan es refereix a grans robatoris mitjançant l’extorsió política.