Titulitis aguda

Embolicats com estem dia rere dia amb aquesta arma llancívola en què s’han convertit els màsters universitaris al Congrés dels Diputats espanyol, a mi em sembla que, més que dels màsters, del que estem parlant és de l’honestedat (o de la manca d’honestedat, és clar) d’algunes persones i institucions. Ho dic perquè, tal com anem, correm el risc de considerar que tenir un màster o haver fet un doctorat no només no té cap mèrit sinó que, al contrari, és un signe d’impuresa o d’estafa social. Mal favor, ja ho he escrit en alguna altra ocasió, a la reputació i el prestigi que hauria de significar disposar d’algun d’aquests títols. Què ha passat, doncs? En primer lloc, que la classe política d’aquest país (i de la del país veí, òbviament) va creure que disposar d’un títol universitari, un màster o un doctorat prestigiava el seu currículum. Van ser els anys en què als currículums s’hi valia tot, i haver-se matriculat d’una llicenciatura –encara que només s’hagués cursat un o dos cursos– ja era sinònim de fer constar-ho al currículum con si s’hagués acabat. Vestia. I ningú ho revisava. I com més títols, més prestigi, entenien. Ves quina ximpleria. La clau, però, és també una altra, que és allò de feta la llei, feta la trampa. Detectada la necessitat de títols, per què determinades universitats es van dedicar a facilitar-los? Com pots fer un màster sense anar mai a classe? Anys enrere vaig acabar un màster a empentes i rodolons, però maig vaig aconseguir –tot i haver pagat religiosament les taxes corresponents durant alguns anys– convertir la tesina en tesi. Perquè és molt dur i exigeix molt temps i dedicació. Per això em sap greu que se’n parli com si fos anar al supermercat a comprar-la. Que hi havia mètodes per alleugerir la càrrega? Sí. Sé de negres que han escrit la tesi d’algú altre, de tribunals de composició amable amb el doctorant i de dinars de celebració post-cum laude de tots plegats. A la classe política i, no ens enganyem, a d’altres sectors –universitaris inclosos– que potser no superarien la prova del cotó. Per això em penso que no estem parlant ni de màsters ni de tesis doctorals sinó d’honestedat. Hauríem de mirar que després de tota aquesta tempesta (de currículums vergonyosos però també d’actituds vergonyoses d’algunes persones), les llicenciatures, els màsters i els doctorats en sortissin vius.