Sense justícia

El diumenge 1 de juny del 2014, agents de la policia local de Madrid detenien una persona que circulava en moto sense casc i no havia respectat un semàfor. Va donar positiu en el control d’alcoholèmia, amb una taxa d’1,12, quan el màxim permès és de 0,50 grams per litre en sang. El ciutadà en qüestió era el magistrat del Tribunal Constitucional Enrique López, nomenat a proposta del Partit Popular. Dies més tard, López va renunciar al TC, però no va marxar cap a casa, sinó que va anar a ocupar una plaça de magistrat de l’Audiencia Nacional, aquell tribunal d’excepció que va sobreviure al franquisme, quan rebia el nom de Tribunal d’Ordre Públic. Allà va ser apartat del cas Gurtel pels seus vincles amb el PP, però va seguir jutjant casos, com ara el del raper Valtònyc, a qui va condemnar a més de tres anys de presó, condemna que només va poder evitar marxant a l’exili.

Tot plegat podria semblar una anècdota, però és un exemple de com funciona la justícia a Espanya, un dels tres poders de l’Estat que menys va depurar el seu passat franquista. Aquesta justícia és la que manté com a ostatges els polítics i activistes que van fer possible el referèndum de l’1 d’octubre. Imaginem com serà el judici previst per aquesta tardor. Imaginem els presos polítics traslladats un altre cop a Espanya, i traslladats en furgoneta cada dia als jutjats per ser sotmesos a un procés humiliant, vexatori i basat en falsedats i mentides. Una situació repugnant que durarà setmanes, mesos.

Tinguem en compte que després dels judicis i les previsibles condemnes –que seran polítiques, pensades com un escarment al milió llarg de catalans que van tornar a omplir el carrers l’11 de setembre– la justícia espanyola té al seu abast estratagemes judicials per retenir les causes al Tribunal Constitucional i impedir –o almenys retardar el màxim possible– l’accés a la justícia europea, l’única instància que pot fer justícia de veritat amb els ostatges catalans. No ho oblidem.