Colors

Tenim tres amenaces, tangibles i certes, que ens haurien d’amoïnar més que les tesis i els màsters dels polítics espanyols: en primer lloc, el canvi climàtic, que abastarà furiosament les nostres vides, com ja ha començat a fer. En segon lloc, la paorosa distància entre rics i pobres, de manera que una minoria agombola el capital de tota la humanitat mentre la immensa majoria cau en el desesper de fins i tot no poder sobreviure; els galdosos racistes, ja poden posar-hi pegues: les immigracions continuaran, i s’intensificaran, i l’arrel és aquesta acumulació de capital, com en el passat es va haver de fer de revolució burgesa (per exemple, la Revolució Francesa). I, en tercer lloc, la pujada irrebatible de l’extrema dreta arreu del món, inclosa Europa.

És un temps molt preocupant, doncs, i la gent gran, com jo mateixa, veiem els somnis de la nostra joventut fets miques per l’omnipresència i el poder absolut del diner en mans d’uns quants privilegiats.

Estan passant coses tan insòlites que en el futur caldrà que els historiadors es calcin. Per exemple, que una funció benèfica a favor de l’Hospital Sant Joan de Déu es vegi malmesa perquè els castellers que la realitzaven, els Bordegassos de Vilanova, porten la camisa groga, de tota la vida. El groc ha passat a ser prohibit, malgrat les mimoses i els canaris.

Quan algú aconsegueix criminalitzar un color és que s’està perdent el senderi que encara ens quedava. Els imbècils que odien el groc, i la majoria són espanyolistes, haurien de mirar atentament la seva pròpia bandera, “roja y gualda”.

I els que senzillament no volen conflicte haurien de pensar en la bandera de la República espanyola, en una tercera part morada, o amb el color de l’or, que, ai senyor, és groc.

La niciesa és massa evident. I en el fons batega l’absurditat de no deixar la gent votar, en una anomenada democràcia, i el pànic a perdre els quartos que proporciona Catalunya a Espanya. Ai, mare de déu senyor!